Leiva: "El disc m'ha enxampat entre la separació de la meva companya i començar una altra relació"

Barcelona"Quan vinc a Barcelona m'agrada passejar per aquí, a prop del mar", diu el músic Leiva (Madrid, 1980) mirant el Parc del Fòrum des de les altures de l'Hotel AC Barcelona Forum. Fuig del brogit del centre de la ciutat com li agradaria fugir d'algunes obligacions promocionals. "Després d'un any i mig a casa tranquil·lament, és un procés abrupte, tot això de les trobades amb la premsa", afegeix. Tanmateix, no defuig cap pregunta a propòsit del disc Gigante (Sony, 2025) i de la gira que el portarà al Palau Sant Jordi el 8 de novembre.

Il·lusions renovades?

— Sí, perquè pel camí les vas perdent. Després de tants anys, en les gires arriba un moment que començo a sentir que es mecanitza tot, que es fa rutinari i comences a dir les mateixes coses als concerts. Tinc molt identificat quan em començo a sentir una mica impostor i necessito agafar aire per recuperar la il·lusió.

Fins a quin punt et pesa que hi hagi tanta gent que depengui de tu? És a dir, si et canses en una gira i dius prou, hi ha un munt de gent que es queda sense feina.

— Aquest és el principal escull amb què convisc. És el que més em pesa a les espatlles perquè en les meves decisions sempre hi ha implicades famílies. Potser jo tocaria menys, però, esclar, cal tenir un equilibri entre la gent que està amb tu i el que tu vols. En el meu cas, em pesa especialment perquè a sobre són amics. Treballo amb col·legues del meu barri de tota la vida. L'equilibri entre el que he de fer i el que vull fer és probablement el que més em costa de la feina.

Per això la cançó en què parles de sentir-te com un farsant, Leivinha, la compenses amb la cançó Barrio?

— Sí. Barrio parla d'una cosa molt important per a mi. Visc al mateix barri, l'Alameda, des de fa 44 anys, tota la vida. Em venia de gust escriure'n alguna cosa i fer bandera del barri en aquest disc.

Creus que el disc Gigante pot ser el teu Honestidad brutal [l'àlbum d'Andrés Calamaro]?

— Potser sí. No me n'havia adonat fins que he començat a xerrar amb companys de la premsa. Sí que hi ha, en els textos, un grau de compromís amb la part més explícita i confessional molt més gran del que em pensava. Vist així, sí que seria el meu Honestidad brutal, que va ser un disc superimportant a la meva generació i al meu barri.

Comentava això de Calamaro perquè en les teves cançons també hi apareixen de manera prou descarnada la pèrdua, la rancúnia, l'amor...

— Quan se't mou el terra és quan floreixen les coses que tenen una aroma més honesta i més autèntica. A mi m'ha enxampat en una transició, entre la separació de la meva companya, que vam estar set anys junts i el dol ha estat molt gran, i començar una altra relació amb una altra companya. D'aquesta sortida i entrada han sorgit les cançons d'aquest disc. Ha estat un lloc molt òptim per escriure.

A propòsit del dol. Et volia preguntar pel que expliques a El polvo de los días raros.

— Hi dic que estic passant un dol mig estrany i que no m'hi veig, en el mercat, perquè no em veig amb cor de relacionar-me amb altres persones encara.

Musicalment, què has volgut fer que no haguessis fet abans?

— No identifico llocs musicals d'exploració. Sí que he volgut enregistrar el disc amb l'esperit de fer un parell de preses i amb tota la banda tocant. Moltes cançons estan gravades així, desproveïdes de producció. Però no és un disc del qual esperés coses noves.

Crida l'atenció com utilitzes els cors sobretot al final de les cançons. Com una coda.

— Això sí que és una cosa diferent respecte a altres discos meus. He volgut fer aquestes coses que es feien molt als anys seixanta i setanta, com a Hey, Jude dels Beatles: utilitzar codes, que és una cosa que no havia fet i em venia molt de gust intentar-ho. A Barrio també hi és. N'estic content, m'agrada.

El riff de Shock y adrenalina és un homenatge a...?

— És un riff de Sweet Jane, de Lou Reed. De vegades, quan et surt un riff i veus que sona molt a un de conegut ho deixes estar. Però també hi ha vegades que el gaudeixes com un homenatge. A la cançó Ángulo muerto hi ha algunes transicions que sonen a Joaquín Sabina i vaig pensar: "Què faig? Me'n vaig d'aquí o l'abraço?" I vaig decidir abraçar-les. No passa res. No intento colar-li a la gent que són meves. Són moments en què m'agrada posar les cartes sobre la taula i dir: això forma part de la meva vida i ho gaudiré.

També destaca la col·laboració de Robe Iniesta (Extremoduro) a Caída libre. Has tingut una relació professional molt estreta amb Joaquín Sabina, i ara et vincules amb en Robe. Estàs establint una mena de genealogia de mites.

— És bonic tenir la possibilitat de veure funcionar dues persones que juguen a la mateixa lliga, i veure'n les diferències tan enormes. Amb el Robe hi ha hagut molt de debat perquè la seva implicació ha estat enorme: vol estar molt present en les decisions, el so, les paraules, els verbs... El Joaquín odia treballar i només vol riure i amanir-ho tot amb sentit de l'humor i zero solemnitat. I l'altre és un boig de la feina i té el focus posat a treballar i a prendre-s'ho tot molt seriosament. És increïble com poden ser de diferents dues persones que estan tan a prop.

El disc es mou en dos nivells conceptuals. Per una banda, la situació que explicaves abans de sortir d'una relació i començar-ne una altra. L'altre nivell té a veure amb els dubtes que tens com a artista. ¿I com a síntesi de tot plegat hi ha la cançó Cometas y estrellas?

— Sí, està molt ben vist. Cometas y estrellas és la primera cançó que quan la faig penso que tinc un camí i un concepte i que estic explicant coses des d'un prisma molt honest. En el disc parlo bastant de tot el que em provoca l'ofici, del lloc on soc.

“No m'assemblo gens al que penseu / soc un reflex massa vulgar del meu món”, dius a Cometas y estrellas.

— Sí, és el que penso. No és només la litúrgia de l'escenari. És que físicament estàs enfilat en un lloc més alt que el públic, i això provoca una distorsió en la imaginació de les persones sobre com pots arribar a ser. La meva vida és molt normal. Si em miressin per una espiera, dirien: "però si el paio fa el mateix que jo". Amb la diferència i l'excepció que jo pujo a l'escenari davant de milers de persones. Però sempre m'ha agradat la idea d'explicar que això és fruit de la imaginació dels altres. La meva vida és molt semblant a la de tothom, i crec que, si em miressin en el dia a dia, decebria molta gent que pensa que jo faig o que em passen coses extraordinàries. La meva vida s'assembla molt a la dels altres.

Però et dediques a un ofici que està molt connotat precisament per tot el contrari, per una suposada vida excepcional.

— Bé, la meva vida té una part molt excepcional: tinc una sèrie de trobades amb persones molt especials que marquen una diferència gran amb la vida dels altres. Això és així. No tothom s'asseu amb el Robe o el Joaquín. Potser amb 28 anys, quan tenia una vida molt connectada a les gires i una manera una mica més killer, podia ser una mica més excitant... Però avui la meva vida té més a veure amb aquestes passejades que et comentava abans.

Tocaràs per primera vegada al Palau Sant Jordi, el 8 de novembre. Abans havies fet el Sant Jordi Club dues vegades. ¿Estàs en condicions de fer aquest salt a 15.000 persones?

— És una bona pregunta que no et puc respondre. Ara mateix és el que més vertigen em fa de tota la gira, per molts motius. Primer per la mida i per la venda de tiquets, que va molt bé. Ahir em van dir que en portàvem 11.500. Si es deixessin de vendre tiquets, n'estaria molt content perquè és la vegada que més convocatòria hauré tingut mai a Barcelona. Vaig proposar fer dos Sant Jordi Club una altra vegada, i vam tenir un debat amb l'oficina de management, perquè jo pensava que no tenia prou públic a Barcelona per fer-ho. Però, bé, resulta que sí que en tinc, i m'exposo a una situació que em genera un munt de nervis i de vertígens. Tinc l'experiència dels WiZinks a Madrid, però a Barcelona l'experiència sempre ha sigut una mica més íntima.

Fa uns mesos Robe Iniesta, un artista de 62 anys, va aplegar més de 23.000 persones en un concert al Parc del Fòrum, i va passar una cosa molt curiosa: una part del públic era més gran de 40 anys, però també hi havia molt públic joveníssim que connectava sobretot amb les cançons de l'últim disc.

— Això és increïble. Quan estàvem en el procés de fer cançó, el Robe em va convidar a un concert a Santander i vaig flipar amb això que dius. Hi havia un sector important de públic que connectava més amb el seu darrer disc més que amb Ama, ama, ama y ensancha el alma. Això vol dir que el Robe continua arribant a la gent jove. Això és envejable.

Això em recorda un vers de la cançó Gigante: “Els xavals ja no volen cançons tristes, només necessiten un iPhone”. Però, bé, els xavals també tenen el Robe.

— A la cançó faig un retrat pel broc gros per capturar la immediatesa que hi ha ara. La indústria et diu que has de sintetitzar el missatge perquè la gent no té paciència. I això em fot molt perquè, primer, estàs menyspreant el públic i, després, vols encaixonar-nos en un consum en què jo no hi vull entrar, ni hi puc entrar. Ja estic molt desfasat per intentar fer un contingut de 30 segons a TikTok.

Com entomes el duel entre El hormiguero i La revuelta, que són els dos grans aparadors mediàtics que teniu ara els artistes, si més no a la televisió. Notes com si haguessis de triar l'un o l'altre?

— Puc connectar més o menys amb un o altre personalment i políticament, però no participaré en aquest duel que volen vendre'm alguns diaris, partint de la base que em costa molt gaudir de la part que té a veure amb les xerrades televisives sobre el meu disc. És la part que més em costa i on, diguem-ne, més pateixo. Si em preguntessin quan sento que m'estic guanyant més el sou, seria en aquests moments.

¿Quin és el millor record que tens relacionat amb la música? I quin record t'agradaria oblidar?

— Recordo com una cosa molt transformadora, de molta felicitat i de molta plenitud, que després m'ha costat tornar-la a tenir: la primera vegada que vaig veure un grup que es diu Doctor Jekyll tocant en un garatge. Eren quatre xavals tocant, i em va passar una cosa molt, molt bonica. Vaig dir: "jo ho vull, això". Va ser una experiència increïblement reveladora. I un record que m'agradaria oblidar: una situació molt incòmoda sobre autoria que vaig viure amb Johnny Burning, que jo no havia viscut mai i que pensava que només passava a les pel·lícules. Va ser tan decebedor i em va fer tant de mal...