'Mar de mars': el gran desafiament del Cor Canta

BarcelonaL'entusiasme era tan gran com el vertigen davant el repte. Fa sis mesos, quan ja ho tenien tot gairebé lligat, Sigfrid Quer i Joan Manel Coco explicaven a l'ARA la nova aventura de la Fundació Cor Canta: Mar de mars, l'espectacle coral simfònic que s'estrena el diumenge 15 de març a L'Auditori de Barcelona (12 h) i que també es farà el 18 de març a Valls i el 17 d'abril a la catedral de Girona. L'entusiasme és lògic, tant per la volada conceptual com pel talent artístic implicat: l'estrena de tres obres d'encàrrec als compositors Feliu Gasull, Ferran Cruixent i Anna Campmany; la participació de l'Orquestra de Cambra Terrassa 48, solistes com el tenor Roger Padullés, el baríton Germán de la Riva i la soprano Irene Mas, i Àngels Gonyalons com a rapsoda; les batutes d'Elisenda Carrasco, Jordi Lluch i Eva Martínez, i el material poètic d'autors com Manuel Forcano, Joan Vinyoli, Jacint Verdaguer, Joan Maragall. I, esclar, els 120 cantaires del Cor Canta. "És el projecte més ambiciós que hem fet en vuit anys", constata Quer pocs dies abans de l'estrena.

El Cor Canta sempre ha impulsat la nova creació. De fet, ha estrenat una vintena d'obres, com la suite per a cor i orquestra de La gata perduda (l’òpera d’Arnau Tordera amb llibret de Victoria Szpunberg), que va presentar l'any passat a L'Auditori. Aquesta vegada, però, va més enllà i proposa "un viatge pel mar no com a paisatge, sinó com a espai simbòlic de vida, frontera i memòria". A Mar de mars, la música i la poesia no són alienes a les ferides obertes de la Mediterrània, mare nostrum i mare mortuum. No és estrany, doncs, que en el projecte hi col·labori Open Arms: el seu fundador, Oscar Camps, ha publicat un vídeo a Instagram en què recita precisament Mare mortuum, un dels poemes de Forcano.

La consciència de tots els significats que omplen la Mediterrània ressona en les tres obres d'estrena, i lliga tota la proposta. Tot començarà amb Àngels Gonyalons encarnant la deessa Thalassa, i el viatge es desplegarà en tres moviments que aborden la relació amb el mar, anhels individuals i col·lectius, mirades innocents, laments i propòsits reparadors per apaivagar l'efecte de les ferides. En cada part s'interpretarà un moviment de Vistes al mar (1931), d'Eduard Toldrà (vistes inspirades en poemes de Joan Maragall), i una de les obres noves: Mabre, de Feliu Gasull (amb poemes de Vinyoli i Verdaguer); Mare nostra, de Ferran Cruixent (amb el poema homònim de Forcano), i Mare mortuum, d'Anna Campmany (també amb versos de Forcano). Tot plegat amb direcció escènica de Laura Domènech i Jofre Bardolet.

L'origen de Mar de mars va sorgir arran d'una xerrada amb el compositor Marc Migó, col·laborador habitual del Cor Canta. El recull poètic El mar a la mirada, publicat per l'Institut Europeu de la Mediterrània, els va acabar de decidir. Tot seguit van contactar amb Forcano i l'entusiasme i la determinació van fer feina. A partir d'aquí, cada compositor va posar fil a l'agulla. Feliu Gasull va trobar la inspiració per compondre Mabre, per a baix, cor i orquestra, "nedant amb ulleres i tub per la badia de Montjoi". "És de les coses que més m’agraden de la vida: observar les algues, els crancs, els pops, les roques, els peixos… tot nedant i fent giragonses per l’aigua. De tots els peixos que veig, n’hi ha uns de molt especials que sempre tafanegen pel fons i brillen, els mabres", diu Gasull. Ferran Cruixent ha compost Mare nostra per a tenor, cor i orquestra d'acord amb el to del poema-pregària de Forcano, que denuncia "l'abocament massiu de deixalles" al Mediterrani. El cant de les balenes, una invocació a la divinitat vèdica de les aigües celestial i un final amb cant gregorià amaren l'obra de Cruixent.

Finalment, Anna Campmany posa música a Mare mortuum. "Mai he sentit tanta responsabilitat en compondre com encarant aquest tema: tota la gent que mor al mar buscant una vida millor. L'he compost des del cor", diu Campmany. La melodia a partir de la qual brolla la composició ve de lluny. "Quan tenia 15 anys vaig saber que havia mort una de les persones que més estimava. La família es va posar en marxa amb els tràmits i vaig quedar-me sola, incapaç de pair la buidor. Vaig seure al piano i va fluir una melodia. Són unes notes molt especials per a mi, que m’han acompanyat sempre però no havia mostrat mai. Fins ara", explica Campmany.