Material de primera al Liceu

Claudio Monteverdi (1567-1643) va aplegar al llarg de la seva vida diversos madrigals, dividits en nou llibres, el darrer dels quals es va publicar pòstumament. El cinquè, escrit el 1605, marca un punt d’inflexió perquè el músic de Cremona hi incorpora la coneguda com a seconda prattica, en què la paraula i la música s’imbriquen en una voluntat expressiva –cosa que inclou recursos com les dissonàncies– que aviat farà eclosió en l’òpera: no oblidem que dos anys després d’aquell llibre-recull, escrit per a la cort de Màntua i la família Gonzaga, Monteverdi estrenaria en aquella ciutat i al palau ducal La favola d’Orfeo, en la qual el compositor demostra haver assumit els principis que regiran a partir d’aleshores l’opera per musica, pròpia i aliena.

El Liceu ofereix des de la temporada 2020-2021 les diverses sèries de llibres de madrigals monteverdians i fins ara s’havien pogut escoltar el segon, el tercer, el quart, el sisè, el setè i el vuitè. Ara li ha tocat al cinquè, sense que s’entengui gaire aquesta disposició ordinal. Segurament, Rinaldo Alessandrini hi té alguna cosa a veure. Però tant li fa que l’ordre no sigui l’establert, perquè del que es tracta és de gaudir d’aquestes sessions de cambra en un foyer molt apropiat per a aquest tipus de vetllades.

Una vegada més, el conjunt que dirigeix el mestre italià demostra el seu compromís amb la música monteverdiana, amb rigor, precisió i elegància. I, en el cas que ens ocupa, amb la mesurada teatralitat d’un compendi de peces que prefiguren el gran home de teatre que arribaria a ser Monteverdi, tot i haver-nos llegat tan sols tres òperes completes.

Davant del Concerto Italiano, que compta amb tiorba, dos violins, dues violes i un violoncel, i amb la presència d’Alessandrini al clave, l’equip vocal va saber transmetre els contrastos, les llums i les ombres de les dinou peces que integren el compendi.

Sobri en el gest i generós en la transmissió expressiva, Rinaldo Alessandrini va tornar a demostrar que no tan sols és una autoritat en l’estil monteverdià, sinó que n’ha sabut transmetre la modernitat, gràcies a una escriptura que demana també imaginació expressiva. I d’aquesta n’hi va haver molta dimecres al vespre al foyer del Gran Teatre del Liceu.