Tame Impala fan un aclaparador xou de festival al Palau Sant Jordi

De manera prou sorprenent, l’australià Kevin Parker va convertir Tame Impala en cap de cartell de molts festivals. A cop de psicodèlia expansiva i talent per les melodies immersives, va conquerir els horaris de la veritat i va construir una discografia remarcable. Per no ancorar-se en el fang de comoditat i la reiteració, Parker ha anat obrint finestres a altres sonoritats, evidents en el disc Deadbeat (2025) que presenta en la gira que va passar ahir pel Palau Sant Jordi, amb les entrades pràcticament exhaurides. Per cert, era la primera vegada que feia un concert a Barcelona fora del Primavera Sound, on ha actuat cinc vegades. I com en visites anteriors a la ciutat, va fer parada al bar La Plata del barri Gòtic.

Al recinte de Montjuïc, al llarg de més de dues hores i amb una sonoritat expansiva i prou decent, els Tame Impala del 2026 van ser també els de 2015, i el públic ho va celebrar. Hi va haver la característica reverberació etèria en la veu, la psicodèlia rock que a vegades rima amb rock progressiu i d’altres busca l’aixopluc del tecno, un escenari semicircular relativament petit, un magnífic disseny de llums (com els que llueixen més en el Sónar de Nit que al Primavera Sound) i un líder de carisma desmanegat, que tan aviat fuma un cigarro amb indolència aprofitant un tema instrumental com s’asseu per cantar més a prop dels espectadors de les primeres files.

El concert va tenir moments memorables, perquè el passat de Tame Impala és prou esplendorós i amb una personalitat ben marcada. Així no va fer notar obrint la nit amb Apocalypse dreams i The moment i convidant a l'experiència immersiva. Però també va haver-hi trams més fluixos, sobretot relacionats amb Deadbeat. Parker empelta textures i ritmes tecno entre cançons de fa catorze anys com Elephant, que va ser rebuda amb entusiasme quan va cruixir el riff de guitarra i el ritme enfocava la història del rock dur. Tanmateix, atès el llenguatge corporal, on Kevin Parker sembla que gaudeix més és en el material més recent, que és precisament el menys connectat amb el passat de Tame Impala. Per exemple, mentre cantava Afterthought, que podria sonar a primera hora en una discoteca del nord d’Anglaterra als noranta, va baixar de l’escenari per passejar pel fossat semicircular. Tot seguit, l’entusiasme va canviar de bàndol i va ser el públic qui va celebrar amb una cridòria l’anunci de Feels like we only go backwards, un altre tema de Lonerism (2012), l’àlbum que va marcar el camí ascendent de Tame Impala fins a convertir-se en un grup de festivals massius com el Primavera Sound. Tal com era previsible, la intensitat al Sant Jordi va baixar amb Dracula, una cançó de Deadbeat on conviuen les dues ànimes del Kevin Parker del 2026. Era com si el ressò de les cançons més noves arribés esmorteït a un públic entre el qual hi havia un bon nombre de persones amb l'anglès com a llengua materna.

Més exemples d’aquesta dinàmica. Mentre el grup es queda per tocar No reply, Parker va al lavabo, la càmera el segueix i les pantalles ensenyen que, efectivament, està orinant (és un recurs que fa servir en els concerts d'aquesta gira). Quan hi torna, jeu damunt una catifa en un petit escenari al centre de la pista on trasteja botons i tecles. La imatge evoca bruixots de la psicodèlia electrònica, però el que sona, peces de Deadbeat, és tecno progressiu sense grapa. Va ser el moment que molts espectadors van aprofitar per anar a cercar líquid, o a evacuar-lo. Novament a l’escenari principal i amb la guitarra, recupera l’atenció del Sant Jordi amb Let it happen, una de les glòries de Currents (2015). Munició de primera per obrir la segona part del concert.

L’eufòria amb què el públic va acompanyar Let it happen va ser recompensada amb el bloc més reeixit de la nit: psicodèlia de tornades, lo-lo-lo-los, crescendos rítmics, confeti i el desplegament lumínic del millor Cap d’Any possible, mentre sonaven perles de Currents i fins i tot algun rescat d'Innerspeaker (2010) com Alter ego. L’emocionant Eventually, amb tot de microcançons dins la cançó, i New person, same old mistakes van tancar el concert abans del bis recordant per què Tame Impala és un grup tan efectiu en festivals: pel magnetisme amb què la música de Kevin Parker és capaç d’atraure l’atenció del públic. Òbviament, aquest efecte es va multiplicar al Palau Sant Jordi, on tothom hi havia anat per escoltar exclusivament Tame Impala. El regal final van ser tres cançons, My old ways, The less I know the better i End of summer, i la sensació que en el balanç de la nit pesaven molt més les coses bones que les regulars.