Mazoni: "Si vols buscar-me, potser m'hi trobaràs més en les cançons en tercera persona"

BarcelonaJaume Pla (la Bisbal d'Empordà, 1977) va aturar el projecte Mazoni a principis del 2024. Necessitava repensar el futur. No descartava continuar fent música, però obria la porta a expressar-se artísticament amb la literatura. Un any i mig després, les melodies pop de Mazoni s'escampen en les onze cançons del disc que publica amb el segell BankRobber aquest divendres: Banderes per daltònics. L'estrenarà al Mercat de Música Viva de Vic el 17 de setembre, amb Aleix Bou a la bateria, Natán Arbó al baix i Emili Bosch a la guitarra. "Una formació molt clàssica", admet Pla, content de tornar als escenaris.

¿Has aprofitat aquest any i mig per agafar idees noves?

— Sí que he escoltat molta música, però no ha sigut un període d'agafar moltes idees de l'altra gent, sinó de reconnectar una mica amb la meva musicalitat i passar-m'ho bé.

La primera cançó del disc, Un petit racó de pau per cadascú, sintetitza gairebé tots els Mazoni possibles?

— Les persones que han escoltat el disc abans que surti diuen que és molt Mazoni. Crec que volen dir que els recorda el Mazoni dels primers discos per les tornades i les estrofes. Potser una de les que més ho exemplifica és Un petit racó de pau per cadascú, que és la primera cançó que vaig fer després d'anunciar que faria una pausa i que volia escriure al marge de la música. I va sortir aquesta cançó, com molt pura. Després en van venir d'altres, i vaig decidir estirar el fil de les cançons en lloc de la literatura. No em vaig haver de forçar gens perquè sortís la cançó, potser perquè estava intentant fer una altra cosa.

A vegades passa, que quan no estàs obsessionat a fer una cosa és quan et surt de manera més natural.

— Sí, aquesta ha sigut la història d'aquest últim any.

¿El disc es pot interpretar com un àlbum sobre la teva relació amb la música?

— Sí que hi ha una cançó que en parla irònicament: La cuina està tancada. En les altres m'hauries de dir tu quines són les teves interpretacions, perquè a part d'aquesta...

Per exemple, Fe dins la tristesa, que hi dius que cap temps passat va ser millor, com si fos una cançó per convèncer-te que encara tens coses interessants a dir en el futur.

— Aquesta no l'havia pensat així. Pot ser que inconscientment sempre hi hagi moltes coses d'aquestes. La cançó Putes xarxes socials potser sí, perquè una de les coses en què he notat més descans aquest temps ha sigut no haver de publicar res a Instagram. Aquesta sí que té més relació amb la carrera musical.

I Peix brillant, amb la imatge del peix que neda en solitari?

— Sí, aquí també una mica, tot i que encaixa amb altres cançons meves que tenen aquest punt de reivindicació positiva com Vindré com una plaga i Purgatori, cançons antigues que són: "Vinga, va, som-hi, encara que no hi hagi ningú, tu mateix intenta tirar endavant".

Tens una cançó titulada Ja no em lliguen les cadenes. Quines cadenes et lligaven?

— Quan faig una cançó normalment tinc primer la melodia, que em dona una idea del tipus de color que hauria de tenir el que explicaré: més melancòlic, més alegre, més trist, més rabiós. Quan començo a escriure es va concretant i normalment acaba amb un sentiment o una emoció. I quan ja estic en aquesta emoció, utilitzo totes les vivències que tinc al meu abast per parlar-ne. En aquest cas, parlo d'una cosa a la qual un és depenent, o hi ha estat lligat, però en lloc d'escriure sobre una història molt concreta intento pensar en totes les vegades que he estat en aquella situació. És a dir, que al final el protagonista és l'emoció o el sentiment; en aquest cas, la dependència. A Un petit racó de pau per cadascú seria el conflicte. També intento fer les cançons el menys tancat possible, menys referencials. Com més obert sigui el missatge, més pot connectar-hi la gent, que no si ho porto molt al terreny privat.

Això és el que va entendre Bob Dylan de seguida.

— Justament. "Els temps estan canviant" es podrà dir sempre. Sempre podrà haver-hi temps que poden canviar. No cal dir "tal polític no sé què".

Tot i que sempre hi ha un moment per fer el que acaba de fer Neil Young amb Big crime, la cançó contra Trump. Hi ha emergències que et reclamen.

— Sí, sí, i molt valent per part seva. Està molt bé. En algunes cançons meves segurament el percentatge d'una cosa que m'hagi passat tal qual no és gaire alt. En general, és com una mena de patchwork de diferents històries.

No podria escriure un biografia de Jaume Pla escoltant només les cançons de Mazoni.

— Exacte. Quan surt aquest tema, a vegades li dic a la gent que algunes terceres persones del singular que he fet servir són molt més autobiogràfiques que les cançons en primera persona. Recordo que amb la cançó No tinc temps es pensaven que anava molt estressat. I jo deia: "De temps en tinc moltíssim, sempre n'he tingut moltíssim". El que passa és que cantava sobre el prototip de persona que no en tenia. Si vols buscar-me, potser m'hi trobaràs més en les cançons en tercera persona.

Parlaves abans de les xarxes socials. Quan vas començar no n'hi havia i, per tant, n'has viscut tota l’evolució. Has tingut males experiències?

— Estic molt anti xarxes socials. N'hi ha que diuen que és una qüestió d'amor-odi. En el meu cas és una qüestió de necessitat-odi. És evident que al nivell que jo funciono és molt difícil no fer servir xarxes socials, perquè pots arribar a una sèrie de gent molt més ràpid. Però tot el que comporta, tot el que té a veure amb l'algoritme, què ensenya, què no ensenya, què premia, què no premia, tot això em sembla molt pervers. Abans crec que la gent podia triar més; potser li costava més arribar a les coses, però podia decidir més... Ara de seguida ja tens algú que et diu: "Tu, escolta també aquest grup, que t'agradarà si t'agrada tal". Deixa’m arribar-hi al meu ritme!

Musicalment, en el díptic de la tristesa fas servir la guitarra clàssica de l’Amaia Miranda a Cançó trita. I a la següent, Fe dins la tristesa, la trompeta de Raül Gallego. Has buscat colors que singularitzen les cançons?

— L'Aleix Bou, que és el productor del disc, em va dir que jo feia un tipus de cançons d'arrel sixties, molt poperes i britàniques, com dels Kinks i els Beatles, molt del 1966-67, que és una cosa que potser en català tampoc n'hi ha tants... Ara hi ha una mica de revival de guitarres, amb La Ludwig Band i Dan Peralbo, però és una mica més americà. En aquella època del pop britànic hi ha una paleta molt àmplia de colors, i és un lloc on ens sentim còmodes. Per exemple, la trompeta de Cançó trista et pot portar cap a Penny Lane, dels Beatles. Sí que hi ha un esforç per plasmar tots aquells colors sixties.

En els discos anteriors havies fet un esforç per singularitzar-los perseguint una estètica musical diferent a cada disc. Ara ho has deixat una mica de banda. No t'has volgut pressionar tant, oi?

— Exacte. Quan vaig tornar a fer cançons i vaig pensar de fer un disc, com que m'ho estava passant bé fent-lo, vaig dir: "No sobreanalitzis la teva obra. Si de petit t'han flipat els Beatles i ara surten melodies d'aquestes, doncs continua, continua".

Has pogut viure d'un projecte musical en català. No sé si ara la teva perspectiva és la mateixa. És a dir: el teu projecte té capacitat per sobreviure durant uns quants anys més en el nostre ecosistema musical?

— Espero que sí, però també trobo que la indústria ha canviat molt i ara la gent jove que fa projectes està en un món molt diferent del meu. Vull creure que també hi ha un tros per a mi. Quan vaig deixar de tocar en directe ara fa un any i mig, aquests debats hi eren, sobre la taula. Què fer, com continuar, continuar a mitges, plegar, continuar afull? La idea és que sí, però tinc 48 anys i també soc conscient que cada vegada estic més lluny de les coses que estan passant com a tendència, i això no sé com m'afectarà. En qualsevol cas, aquest punt resistent ja m'agrada. No necessito gairebé res, com dic a Vindré com una plaga. Bé, un mínim de subsistència pel que fa als ingressos, de gent que et ve a veure, d'interès, sobretot, perquè si fas coses i veus que no hi ha gens d'interès, això mateix ja et tira molt enrere. Em va passar molt amb el disc en anglès 7 songs for an endless night...

Sí, recordo que n'havíem parlat, d’aquell concert a Reus gairebé sense públic.

— Prèviament a Mazoni ja vaig viure molts anys en els quals les coses que feia tenien zero retorn. I és una situació en què, si m'hi veig, no podré continuar perquè és molt dur. La meva idea seria continuar.

¿Tenies coixí per sobreviure aquest any i mig sense concerts?

— Sí. Més o menys el primer disc en català que vaig fer és el 2006, i llavors jo tenia 29 anys. Quan ja em va anar bé, ja era bastant gran, i sempre he estalviat tot el que podia. Tampoc tinc fills. Tota aquesta infraestructura que ara tinc, si tingués fills, seria molt més complicat mantenir-la.

A Perdre per guanyar cantes: "La passió dels pares és el viacrucis dels fills, i la creu del triomf la carreguem de petits". Aquí sí que t'he de preguntar si ve d'una experiència personal.

— No, gens. El meu pare no m'ha pressionat mai, però se'm va acudir veient un partit de futbol infantil en què jugava el nebot de la meva parella. Hi veus alguns pares pressionant nens de set o vuit anys que dius: "Collons, paio, això no". I "la creu del triomf la carreguem de petits" no ho dic per una experiència pròpia, sinó perquè trobo que aquesta cultura del guanyador i el perdedor s'ha intensificat molt aquests últims anys. La Champions la juguen 30 equips, i és un drama pels 29 que no guanyen. I algú que arriba a la final i perd està desolat, quan ha aconseguit ser segon! A més, tinc més simpatia pels perdedors que pels guanyadors. A les pel·lícules sempre m'he posat a favor dels perdedors.

Aquesta competitivitat també passa en la música.

— Esclar. No hi ha una paleta de grups amb una escala uniforme, sinó que hi ha una certa gent que rep una atenció brutal, i tota l'altra gent que estem barallant-nos per un trosset superpetit. El món podria estar més equilibrat. Però és que la manera de consumir que tenim ja és així. Hi ha totes aquestes entrades a més de 100 euros a llocs supergegants que es venen de seguida, i després costa vendre entrades de 10 a 15 euros per concerts més petits.

En l’últim any i mig, quins concerts t'han entusiasmat?

— Em costa una mica anar a concerts, sobretot si són de la meva corda. És un moment que no descanso perquè estic analitzant, comparant-me, a vegades amb certa inseguretat, a vegades indignant-me. Acostumo a gaudir més els concerts d'estils diferents del meu perquè no em fan pensar tant. M'agrada viure la música en directe, però he de reconèixer que a vegades em costa molt sentir-me còmode quan estic en un concert perquè hi ha moltes coses que em distreuen.

Però dalt de l’escenari sí que et sents còmode?

— Dalt de l’escenari sí, molt. És contradictori, perquè jo dic que la gent vagi als concerts i jo no hi vaig. Però també és veritat que la gent que fa concerts s'ha de nodrir de gent que no fa concerts. Perquè a vegades passa que vas al concert i la majoria del públic són músics, i dius: "Aquí estem fent alguna cosa malament". Era el que va passar quan hi havia el MySpace, que s'havia d'haver dit Backstage, perquè tothom que feia comentaris era músic: "Boníssim el teu disc". "Gràcies, el teu també boníssim". I no hi havia ningú més.