Mor Brian Wilson, el geni tràgic dels Beach Boys
El fundador dels Beach Boys, que va revolucionar el pop durant la dècada dels 60, tenia 82 anys
BarcelonaBrian Wilson, un dels genis absoluts del pop, un gegant amb l'ànima fràgil que va canviar per sempre la història de la música popular, ha mort als 82 anys, segons ha confirmat la seva família. Amb la banda que va fundar, The Beach Boys, Wilson va portar la cançó de pop de tres minuts al seu cim, amb èxits com I get around, Help me, Rhonda, Surfing USA i Good vibrations. Però la seva obra mestra va ser el disc Pet sounds (1966), una simfonia pop amb arranjaments i melodies excelses que inclou clàssics com God only knows i Wouldn't it be nice. La seva mort és una pèrdua terrible que arriba només dos dies després de la de Sly Stone, un dels altres grans protagonistes de la revolució musical de la dècada.
Wilson passarà a la història com un creador superdotat per a les harmonies que va portar el pop a la seva maduresa formal amb produccions d'una sofisticació i una complexitat inèdites. Al mateix temps, la seva és una figura tràgica marcada pels abusos d'un pare tirànic, el primer mànager dels Beach Boys, i també per les successives crisis i problemes de salut mental que el van portar a recloure's ben bé durant dues dècades a la seva mansió, allunyat dels estudis i els escenaris. És impossible valorar l'obra de Wilson sense imaginar per un moment tot el que podria haver creat si a finals dels 60 el consum de LSD durant les sessions de gravació de Smile no li hagués provocat un col·lapse nerviós.
Nascut el 1942 a Califòrnia, Wilson era el gran de tres germans i el fill d'un compositor frustrat per la seva falta d'èxit. Wilson i els seus dos germans, Dennis i Carl, juntament amb el seu cosí Mike Love i un amic, Al Jardine, van fundar el 1961 The Beach Boys, un grup de rock and roll juvenil amb una cura especial per les harmonies vocals: Surfing USA, Surfer girl i Fun, fun, fun van ser alguns dels seus primers èxits, cançons de melodies addictives fins a dir prou que evocaven l'estil de vida adolescent de la Califòrnia dels 60. Però Wilson no es conformava amb crear llaminadures pop per conquerir la ràdio i les llistes d'èxits; alguna cosa l'empenyia a jugar i experimentar amb les melodies i la instrumentació, a introduir capes de melancolia sota la llum del somni californià. I get around i California girls en són dos exemples.
'Pet sounds', l'obra mestra
El 1964, després d'una crisi nerviosa, Wilson decideix deixar els concerts en mans de la resta del grup i concentrar-se en les gravacions. Amb recursos i temps, l'ambició artística el porta a experimentar cada vegada més com a compositor i intèrpret, introduint arranjaments que obrien nous camins en la música pop. El clímax d'aquest període és el magistral disc Pet sounds (1966), coronat pel mític senzill Good vibrations. No és cap secret que els Beatles –i especialment Paul McCartney, fan absolut del clàssic God only knows– van escoltar a fons aquest disc, que va marcar una direcció que culminaria en la psicodèlia de Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967).
Tot i la incomoditat d'alguns dels Beach Boys –sobretot de Mike Love– amb la direcció experimental que imprimia a la banda, Wilson va perseverar en la seva recerca musical i es va embarcar en la creació d'un nou àlbum, Smile, un projecte tan ambiciós i complex que havia de ser "una simfonia adolescent dedicada a Déu". Per desgràcia, el còctel de drogues i fragilitat emocional del músic van tirar per terra les sessions de gravació, marcades pel comportament erràtic i paranoic del músic, cada vegada més atrapat en el seu laberint mental. Smile va adquirir categoria de llegenda, de gran obra mestra maleïda del rock. Incapaç de completar el disc i de recordar les seves pròpies idees, Wilson es va tancar a la seva mansió de Bel-Air mentre els Beach Boys continuaven fent discos i gires sense ell.
Les dècades dels 70 i 80 són anys de reclusió, litigis i gravacions esporàdiques, i també de la nefasta influència del fals terapeuta Eugene Landy, que es va aprofitar de la mala salut mental de Wilson per controlar les seves finances i fins i tot la seva carrera: va arribar a firmar amb ell cançons i la seva primera autobiografia, Wouldn't it be nice. Un segon matrimoni i un diagnòstic professional de trastorn bipolar i esquizofrènia van encarrilar la vida i la carrera de Wilson, que el 1999 s'embarcava en el seu primer tour en solitari i el 2004 feia realitat el que semblava impensable: completar el seu disc maleït, Smile.
Els últims vint anys del músic van transcórrer entre gires, homenatges i discos més o menys ressenyables. Consagrat i aclamat, Wilson va protagonitzar documentals i biopics com Love and mercy. El músic fins i tot es va reunir amb els Beach Boys i va actuar a Barcelona el 2012, però el record més viu que tenim avui els fans catalans de Wilson és segurament l'emocionant actuació que va oferir el 2017 al Primavera Sound, dedicada quasi íntegrament al disc Pet sounds. Acompanyat, entre d'altres, pel seu germà Carl Wilson, va ser un d'aquells concerts en què les llàgrimes cauen sense vergonya.