Mor Sly Stone, el gran revolucionari de la música negra

BarcelonaSylvester Stewart, conegut artísticament per Sly Stone, ha mort diumenge als 82 anys a Los Angeles, on vivia des dels anys 70. Sense el músic i el grapat de discos emblemàtics que va publicar a finals dels anys 60 i principis dels 70 amb la banda Family Stone segurament no existirien Prince, Red Hot Chili Peppers o OutKast. Stone va revolucionar el funk i el soul de l'època amb un estil que incorporava el rock i la psicodèlia i llançava consignes polítiques: una banda sonora inflamada i interracial (dos dels membres de la banda eren blancs) en sintonia amb l'esperit convuls de l'època. La causa de la mort ha estat "una llarga batalla contra la seva malaltia pulmonar crònica" i "altres problemes de salut subjacents", han explicat els seus representants.

Stone va despuntar com a prodigi musical a mitjans dels 60 i el 1966 va unir la seva banda amb la del seu germà Freddie. La formació resultant, Sly & the Family Stone, no només integrava músics blancs i negres, sinó també homes i dones. Una banda revolucionària en què l'altra peça clau era Larry Graham, un dels millors baixistes de la història de la música negra. El seu primer disc, A whole new thing (1967), ja incloïa el seu primer gran èxit, Dance to the music, himne de funk i soul que funcionava com a targeta de presentació del grup. Més endavant van arribar altres bombes de ritme com Everyday people (1968), Hot fun in the summertime (1969) i la trencadora Don't call me nigger, whitey (1969).

El primer cim de la banda en format àlbum va ser l'explosiu Stand! (1969), que va vendre 3 milions de còpies als Estats Units. Temes com I want to take you higher van obrir al grup les portes del Festival Woodstock, on van fer una de les seves actuacions més emblemàtiques. El soul enèrgic i psicodèlic d'aquest disc es va enfosquir en l'obra mestra següent, There's a riot going on (1971), títol que funcionava com a resposta al What's going on de Marvin Gaye. Més introspectiu i políticament compromès, el disc el grava gairebé en solitari el mateix Stone, fent evidents els problemes interns del grup, que es va desintegrar a mitjans dels 70 per culpa de les addiccions del seu líder.

Mentre el llegat de Stone s'anava fent cada vegada més present en la música nord-americana, la figura del músic es diluïa en el paisatge de la música nord-americana. Marcada pels seus problemes amb les drogues, la trajectòria posterior del músic va ser erràtica com a mínim. Tot i col·laborar amb George Clinton i publicar alguns discos tot sol durant els anys 80, les seves aparicions en públic van ser cada vegada més escasses. El 2006, els Grammy li van dedicar un gran homenatge que culminava amb una actuació del músic, que només va poder cantar uns versos i va acabar ofegat pels canons de fum de l'escenari.

El 2009, el documental Coming back for more va revelar que Stone havia perdut la seva mansió i vivia en una furgoneta a causa d'un litigi amb el seu mànager. El conflicte legal i les dificultats econòmiques de Stone es van allargar fins a la dècada següent, en què el músic va reaparèixer diverses vegades en públic, però va actuar en comptades ocasions.