Mor el músic Willie Colón, un dels gegants de la salsa

BarcelonaEl músic Willie Colón, geni imprescindible de la salsa, ha mort aquest dissabte als 75 anys en un hospital de Nova York, tal com ha informat la família. "Amb molta tristesa anunciem la mort del nostre estimat marit i pare. Ha marxat aquest matí envoltat de la família. Tot i que en plorem l'absència, també gaudim amb el regal etern de la seva música", diu el comunicat de la família.

El regal musical que deixa Willie Colón és immens. Juntament amb Héctor Lavoe i Rubén Blades, va revolucionar la música llatina a la Nova York de finals dels seixanta i principis dels setanta, aixoplugats per l'aventura del segell Fania Records, la marca que va fer de la salsa el so de la ciutat. Si la salsa fos un edifici, Willie Colón en seria l'arquitecte més audaç, el que va crear alguns dels arranjaments de trombó més imaginatius i el que va saber posar-se al servei dels millors cantants i els millors lletristes. La cançó El cantante il·lustra perfectament el que ha significat aquest trombonista nascut a Nova York el 28 d'abril del 1950. La va compondre Blades, la va cantar Lavoe i la va arranjar Colón, que hi va afegir una producció simfònica que va convertir la cançó en una catedral. Això passava el 1978, quan tots tres estaven canviant els codis de la música llatina. Aquell mateix any Rubén Blades i Willie Colón van fer plegats Siembra, un dels millors discos de salsa de la història, l'àlbum en què Colón va consolidar una manera de produir conscient de la tradició rítmica porto-riquenya i alhora oberta al funk, als sons del Bronx i a patrons rítmics africans.

Willie Colón havia viscut els ritmes porto-riquenys a casa, i a l'hora de triar un instrument va triar primer el clarinet i, finalment, el trombó. Quan tot just tenia 17 anys, Jerry Masucci i Johnny Pacheco van incorporar-lo a Fania. Pacheco, amb bon criteri, va intuir que Colón podia fer un tàndem imbatible amb Lavoe. Tots dos eren molt joves i tenien ganes de menjar-se el món. I Pacheco els va esperonar. Podia haver sigut un fracàs, però l'entorn Fania els va deixar fer, i el 1967 van publicar El malo, un disc amarat del bugalú que imperava aleshores. Dos anys després, el quart disc que van fer plegats ja era una obra mestra: Cosa nuestra (1969): salsa brava despatxada per un parell de joves fatxendes vestits de gàngsters que filtraven crònica social.

Colón i Lavoe van formar una societat musical salvatge. Un tenia llibertat per experimentar en els arranjaments al marge del que proposaven els músics de la generació anterior, com Tito Puente i el mateix Pacheco, i Lavoe es va convertir en el millor cantant possible, impetuós i vulnerable alhora. Segurament el millor d'aquests dos mons està condensat en l'àlbum Lo mato (1973), el disc que inclou temes com Calle luna, calle sol i El día de mi suerte. La societat Colón-Lavoe va ser intensa: nou discos en sis anys. I el 1975 en va començar una altra: Colón-Blades. L'aval del trombonista i productor va ser fonamental perquè el cantant panameny consolidés la salsa conscient. O dit d'una altra manera, una salsa amb lletres ambientades en el context sociopolític del moment. És aleshores quan Colón obre de bat a bat les possibilitats de la salsa com a estil que transcendeix llegats. Metiendo mano! (1977), el disc de Pablo Pueblo, La maleta i les primeres grans cròniques socials. Va ser el preludi de Siembra, un treball ple de solucions musicals enlluernadores, com la combinació de trombó i baix elèctric i els canvis de tonalitat progressius. És el disc de cançons com Pedro Navaja, Plástico, María Lionza.

Mentre ajuden Lavoe a sortir d'una mala ratxa amb El cantante, Colón i Blades emprenen noves aventures, com l'òpera salsa Maestra vida (1980), un projecte de Blades amb direcció musical del trombonista, i l'àlbum conjunt Canciones del solar de los aburridos (1983). La societat Colón-Blades va ser impressionant, la comunió de dos talents en el seu millor moment i plens d'idees, però després van arribar les disputes i els retrets arran d'un concert a Puerto Rico el 2003 per celebrar els 25 anys de Siembra. Colón demanava a Blades uns honoraris que s'havia quedat el promotor del concert, tal com va constatar un tribunal deu anys després. "Jo estic en paus amb Willie Colón; el que no faré serà compartir escenari amb ell perquè no s'ho mereix. Però el reconeixement al talent sempre hi serà", explicava Blades a l'ARA el 2022.

Colón també va ser fonamental en el rellançament d'Ismael Miranda, un altre cantant tocat pels déus com Lavoe. Li va produir Doble energía (1980). Altres artistes, com Celia Cruz, també van voler comptar amb el toc màgic de Colón, que a partir dels anys vuitanta va crear una discografia al seu nom, amb àlbums com Corazón guerrero (1984), una lectura salsa-pop de temes de Dire Straits, Jacques Brel i Carole King. L'exploració rítmica va ser més sucosa en treballs posteriors com Top secrets (1989), el disc de la cançó El gran varón, que explicava la història d'una víctima de la sida. Colón va col·laborar amb associacions de suport als malalts de sida i també va participar en activitats a favor dels immigrants i de la comunitat llatina als Estats Units.

El 2014, quan tenia 64 anys, es va graduar a l'Acadèmia de Policia del comtat de Westchester, a Nova York, i va fer feines de seguretat ciutadana fins al 2020. Durant molts anys va votar al Partit Demòcrata, però després va donar suport a Donald Trump perquè considerava que els Estats Units necessitaven un líder fort.