Mor Remigi Palmero, l'heroi del rock mediterrani

BarcelonaEl músic valencià Remigi Palmero va morir divendres als 76 anys a Alginet, la població de la Ribera Alta on havia nascut el 1950. El seu llegat inclou el disc Humitat relativa (1979), un dels pilars de l'anomenat rock mediterrani creat al País Valencià, juntament amb Brossa d'ahir (1977), de Pep Laguarda, i Cambrers (1981), de Juli Bustamante. Així com Pep Laguarda jugava amb la psicodèlia, Palmero desplegava un pop-rock lluminós salpebrat amb diferents tradicions, del folk valencià al flamenc i el jazz, i amb la col·laboració de músics africans i versos de Vicent Andrés Estellés. Va ser un visionari, un militant del mestissatge natural molt abans que es parlés de música mestissa. Contemporani de Jaume Sisa i Pau Riba, també va fer camí al marge de l'hegemonia de la Nova Cançó i amb lletres que no vivien en la política explícita. D'alguna manera, Humitat relativa ha sigut un disc que ha amarat, conscientment o inconscientment, artistes de generacions posteriors com Sénior i el Cor Brutal, Òscar Briz, Arthur Caravan, Carles Sanjosex i fins i tot Antònia Font.

Abans d'Humitat relativa, Remigi Palmero va ser guitarrista del grup de pop-rock Els 5 Xics, i en acabar el servei militar va començar a barrinar un projecte propi. Va ser aleshores quan va consolidar l'amistat amb Bustamente, que seria l'autor d'algunes de les lletres de les cançons d'Humitat relativa; per exemple, la de l'emblemàtica Ràdio Alger. El 1981, Palmero va col·laborar en el disc Cambrers de Bustamante. Paral·lelament, els dos músics compartien una aventura amb el bateria Tico Balanzá (germà de Bustamente), un grup amb repertori en castellà i català que finalment va adoptar el nom d'In Fraganti i que va publicar un parell de senzills. Part del material que estava destinat a un àlbum d'In Fraganti que no es va fer realitat es va escampar pels discos Provisions, de Palmero (Xiu-Xiu, 86), i Cargo de mí (1987), de Bustamante.

Des dels anys noranta, l'activitat musical va deixar de ser prioritària per a Palmero, que es va dedicar a la pintura i el ioga. Tanmateix, encara va fer un àlbum més, Sense comentaris (2009), un disc de guitarra i veu amb meravelles com La dona de la casa del pi i Un instant de lleugeresa.