Una nit de música majúscula i en majúscules que costarà d’oblidar

He de confessar el meu escepticisme en el moment de posar els peus al Palau dijous a la nit. Perquè hi arribava amb el prejudici de pensar que escoltaria un bon concert, gràcies al bon nivell tècnic, fins i tot a l’excel·lent nivell tècnic, de la Filharmònica de Tòquio. I poca cosa més: allò tan tòpic de la fredor asiàtica.

Però els primers acords del Concert per a violí de Txaikovski em van convèncer que l’excel·lència tècnica es complementava amb una reeixida musicalitat. El gest precís però contingut de tot un veterà com Myung-whun Chung, que va dirigir les dues parts sense partitura, també feia presagiar grans coses. I, evidentment, la prestació com a solista de Maxim Vengerov em van fer creure en el més enllà.

El concert del compositor rus va fluir amb els justos contrastos expressius que demana la partitura. I el virtuosisme de Vengerov va superar totes les expectatives, complementat amb un discurs de gran coherència. I el bis (sempitern Bach), de somni!

La segona part ens reservava el plat fort que sempre és La consagració de la primavera. De nou, la batuta enèrgica però gens expansiva ni histriònica de Chung va saber treure de l’orquestra nipona un so de màxima contundència però de zero estridència. Virulenta en els staccati de la corda a les Danses de les adolescents i espatarrant a la Dansa de la terra. Les primeres frases del fagot a l’inici del ballet ja van constituir una lliçó magistral en si mateixa, i la cosa va continuar amb la immillorable salut de totes les seccions. A més, i tot i el so granític que va extreure Chung, la lectura global va gaudir de la justa transparència perquè es pogués escoltar la infinita gamma de colors, de timbres, de rítmiques contrastades i amalgamades, a més de la narrativa inherent a una de les composicions més transcendentals del segle XX, que, cent dotze anys després de la seva estrena, continua tenint l’efecte d’un cop de puny.

La qualitat de la vetllada va ser justament resposta per un públic que pràcticament omplia el Palau i que comptava entre els seus assistents amb molts ciutadans del país del sol naixent. Un agombolament ben justificat en una nit de música majúscula i en majúscules que costarà d’oblidar.