Els Catarres: "No és gens fàcil tenir un grup de música, malgrat que pugui semblar una altra cosa"

BarcelonaEls Catarres arriben al quinzè aniversari amb el disc Paracaigudistes (Halley Records, 2025), i certa pau. Continuen esquitxant algunes cançons amb ritmes electrònics, però mantenen la fidelitat a la instrumentació convencional i es miren de lluny les anomenades músiques urbanes. En parlen Roser Cruells, Jan Riera i Èric Vergés uns dies abans d'engegar una gira que comença el 4 de maig a les escales de la catedral de Girona, dins de la programació del Festival Strenes.

Us havíeu plantejat cap repte amb aquest disc?

— Jan Riera: En els processos de creació sempre ens encallàvem amb les lletres, perquè hi havia molta música i poques lletres. I aquesta vegada ens vam plantejar fer-ho al revés: escriure molt i després buscar la música.

— Èric Vergés: Era un repte perquè ho havíem fet molt poc amb Els Catarres. Al disc hi ha cançons amb molta lletra, com La fortuna. I un cop comences a treballar així, generes material d'una manera diferent.

¿La fortuna és una cançó que us devíeu a vosaltres mateixos com a grup?

— Roser Cruells: Representa molt bé l'esperit del grup, que sempre és mirar la part positiva de les coses. I també és una oda a totes les persones que ens han seguit i que ens acompanyen en el nostre dia a dia, que ens fan la vida més maca, més fàcil.

— È.V.: A partir de cert punt comences a veure que la vida del que va realment és de cultivar les relacions humanes, les experiències, els sentiments, les emocions. I al final del camí, espero que d'aquí a molts anys, puguis dir que ha valgut la pena.

Dieu que això vostre no és un cop de sort, però ¿heu tingut mai la sensació que el grup ja no era una cosa que gaudíssiu, sinó una eina per guanyar-vos la vida i prou?

— R.C.: Jo no.

— È.V.: No, perquè ja ho hauríem deixat, perquè no és gens fàcil tenir un grup de música, malgrat que pugui semblar una altra cosa. Hi ha moltes tensions. Òbviament, no sempre és fàcil, no sempre guanyes diners. I si ho fas és perquè realment t'agrada molt.

— J.R.: T'ha d'apassionar. La gent només veu que estem tocant, però hi ha mil coses al darrere: els dissenys, el marxandatge... Són 15, les nòmines. I si no t'apassiona, al final és una merda.

¿La fortuna la feu en clau de rumba catalana perquè la lletra ho demanava?

— È.V.: La lletra va sortir anant d'excursió, i musicalment la vaig intentar vestir de moltes maneres. Se'm va acudir la rumba catalana un dia que estava escoltant el Gato Pérez. Sempre hem escoltat rumba catalana, tot i que encara no n'havíem fet mai, i li anava molt bé. També podia haver sigut més EDM o més rock'n'roll, però la idea era no repetir estils.

L'altra cara de La fortuna és A prendre pel cul, que sí que té un so d'EDM [electronic dance music] èpic.

— R.C.: Crec que comparteixen l'àmbit conceptual. La fortuna és una oda a la gent que està al teu costat. I gran part d’A prendre pel cul parla d'una superació amb la gent que tens al costat.

— J.R.: Musicalment, és una cançó indie que va anar engoril·lant-se. Com que volíem que la cançó esclatés, vam dir: "Hi tirarem tota l'artilleria". I pel que fa a la lletra... Tot va començar perquè en una llibreta de fa anys vaig trobar una lletra sobre una ruptura sentimental per WhatsApp. I els missatges eren: "Ha estat bonic, deixem-ho aquí". I la conclusió és que en realitat m'estàs dient que "a prendre pel cul".

Sou molt de tenir lletres al calaix?

— È.V.: Jo en tinc moltes, però al Gmail. No soc tan romàntic com ell, que té tot de llibretes.

Parlàveu d'intentar fer coses diferents dins del mateix disc, i dues de molt diferents són la cançó amb Roger Mas i la que feu després amb Massilia Sound System.

— È.V.: Al Roger vam proposar-l'hi, i de seguida va dir que sí. Va ser fantàstic, i li dona un pes especial a la cançó perquè és una persona amb molta entitat. És un luxe tenir algú com ell cantant lletres nostres. I des d'un altre punt de vista, Massilia Sound System també és mític per a nosaltres, que havíem anat a França a veure'ls fa anys. Potser no els deu conèixer gaire gent aquí, però ens és igual. És una cosa que volíem fer, com fer un check a la vida.

Aquest any toqueu tant al Cabró Rock com al Canet Rock. Quina diferència hi ha entre aquests dos festivals?

— È.V.: Bé, el Canet són moltes hores i l'espai és molt gran, tot i que el Cabró també ha crescut.

— J.R.: És d'agrair que en un país com Catalunya hi hagi dos festivals com aquests dedicats gairebé íntegrament a la música en català. La principal idiosincràsia del Canet Rock és que és una tralla de 12 hores...

— È.V.: No sé com aguanta la gent, és increïble. I una cosa curiosa és que hi ha gent molt jove cantant cançons de grups que portem 10 o 15 anys, que dius: "Si devies tenir dos anys quan començàvem nosaltres, o n'hi havies nascut!"

Vau fer una col·laboració amb els Figa Flawas, però en realitat no heu mossegat gaire les músiques urbanes.

— È.V.: És que no ens toca a nosaltres. No ens toca per generació, i crec que per gustos tampoc gaire. A vegades incorporem elements perquè ens semblen interessants, però sempre des d'un punt de sinceritat. No ho faríem mai de la vida per intentar acoblar-nos a una onada que no és la nostra. Crec que no els agradaria ni als nostres seguidors.

Recordeu quina música escoltàveu fa quinze anys?

— R.C.: Més o menys la mateixa que ara.

— J.R.: En aquella època escoltava molt Jovanotti. Sí, el rock italià m'agradava molt: Jovanotti, Vasco Rossi. I Extremoduro m’agradava, i m’agrada molt.

— È.V.: Jo de tot: metal, rap, els Beatles, Antònia Font...

— R.C.: Fa 15 anys n'estava molt de La Troba Kung-Fú. També escoltava coses de jazz, i grups que no han passat mai de moda com Green Day, que dec escoltar des que tenia 8 anys.

I ara quina música us diu Spotify que escolteu?

— R.C.: Gairebé no escolto música. No tinc temps.

— È.V.: Jo sobretot metal. Ara estic amb Bad Omens i Sleep Token.

Quin és el millor record que teniu relacionat amb la música? I quin és el record que us agradaria oblidar?

— J.R.: Ens han passat coses molt maques, però et diria conèixer Lluís Llach i que gravi una cançó amb nosaltres.

— È.V.: Un dels millors records que tinc de la música és d'un moment que em va marcar molt: quan teníem 16 anys i vam sortir de l'institut per poder anar en tren a Barcelona a un concert del grup suec Millencolin. Era a la Sala Razzmatazz, quan encara es deia la Zeleste [l'any 2000]. Va ser una experiència totalment nova per a nosaltres, i vam flipar. Va ser com: "Uau, és això! Aquesta és l’energia que has de despendre en un concert".

— R.C.: La música m'ha acompanyat tota la vida, sense pensar que m'hi acabaria dedicant. Sempre ha estat superpresent, des que era molt petita quan el meu pare ens tocava cançons que havia fet ell per a la meva germana i per a mi. I el millor record d'Els Catarres, potser també el de Lluís Llach: va ser com veure una persona que té alguna cosa molt màgica. No m'havia passat mai amb ningú.

I el record per oblidar...

— J.R.: L’anunci de Barcelona Neta: "Tan net és qui neteja com qui no embruta". No la vam fer nosaltres, la cançó, però la cantàvem.

— È.V.: No va triomfar com el de les Mamzelles amb l'Envàs on vas.

— J.R.: Potser un dels pitjors moments d'Els Catarres va ser quan l'Èric es va quedar afònic al final de gira de Tots els meus principis al Sant Jordi Club, el novembre del 2019.

— È.V.: Sí, aquell moment va ser bastant horrible, però ho vam salvar i vam continuar el concert al cap d'una estona. Portàvem tot l'any aprenent aquell concert amb una orquestra i tal, i suposo que tot plegat també ens va carregar mentalment.