Pemi Fortuny: "Ara tinc tants rituals abans de fer un concert que semblo un torero"

BarcelonaPemi Fortuny (Vendrell, 1965) torna als Lax'n'Busto. Com a mínim, aquest any. El que va començar com un concert benèfic per al projecte Cat Radio Barming, ha acabat sent una gira de dotze cites amb els Lax originals (Fortuny, Jesús Rovira, Jimmy Piñol, Pemi Rovirosa, Cristian G. Montenegro, amb el teclista Eduard Font). Van començar el maig a Salt, acabaran a Inca el setembre i aquest diumenge actuen al Festival Les Nits de Barcelona a Pedralbes amb entrades exhaurides.

Fem números. Va deixar Lax’n’Busto el 2006, després de vint anys liderant la banda. Gairebé vint anys després, torna a sortir de gira.

— Són cicles. Vaig començar cap als 20, vaig deixar el grup als 40 i aquest any en faig 60. Han passat vint anys per retrobar-me amb els col·legues.

Què ha passat amb el Pemi aquests vint anys?

— He fet un munt de coses. Amb la meva companya vam viure a Costa Rica i hi vam fer un projecte sobre les inversions estrangeres entrevistant a quaranta personatges, ministres, ecologistes, advocats i inversors. El 2009 vam engegar el projecte de Cat Radio Barming a Sierra Leone, hi vam estar cinc anys i vam fer canviar una llei al Parlament. És un lloc que ha passat de no tenir electricitat a tenir Facebook, gràcies a la ràdio. Hi anem cada any.

Ha fet de cooperant?

— No volem ser una ONG, som consultors socials. Vam crear una empresa de venda de material de construcció per generar diners per invertir als nostres projectes de cooperació. Amb la cooperació, tal com es fa, no hi creiem. Una altra cosa són les emergències, és diferent. Però nosaltres hem vist moltes escoles que acaben sent galliners. Les ONG tenen 15.000 dòlars per muntar una escola i quan ja està muntada, no hi ha diners per als mestres. Si dediques 15.000 dòlars a mestres, en tens per uns quants anys. Nosaltres treballem a Mèxic, a Myanmar, a Tailàndia, vam passar la pandèmia en una illa d’Indonèsia. Intentem viatjar i ajudar en projectes.

Què sentia quan escoltava Lax'n'Busto durant els vint anys que n’ha estat allunyat?

— No ho he escoltat mai, no m'he escoltat ni a mi. No m'agrada. No he cantat ni a la dutxa. El que sí que m'he trobat quan he tornat és que, cançons de l’època del Salva [Racero], és com si les haguessin fet per a mi. El primer dia vam quedar al·lucinats tots plegats.

Com és tornar a cantar els temes de la seva banda de joventut?

— És com anar en bicicleta. Ens semblava que haguéssim assajat abans-d'ahir, i mira que feia anys. Tot ha fluït sol. Va començar com un concert per celebrar els quinze anys de la ràdio i per reactivar-la, per ajudar l’equip que la porta, que són supervivents i lluitadors. I vaig dir: "Aguanta’m el cubata". Vaig trucar el nostre mànager, vaig trucar Luz de Gas i vaig fer allò dels Blues Brothers, d'anar casa per casa a veure què els semblava als del grup. Tots van dir que sí per ajudar-me. Vam vendre totes les entrades del primer concert de seguida i vam haver de fer un segon concert perquè poguessin venir els mecenes.

I això es va convertir en una gira.

— La reacció del públic, amb gent plorant, va ser superemocionant, i vam pensar fer quatre concerts més. Al final, en són dotze.

De tota manera, el grup no tenia cantant des del 2017. N’havíeu parlat, de tornar?

— No, no, tothom tenia coll avall que cadascú anava a la seva. Si ens ho haguéssim plantejat no hauria sortit així de bé. Tampoc no fem la gira pensant en la jubilació, com em fan broma els amics. Crec que estem més còmodes ara dalt de l'escenari que anys enrere.

Com ha canviat el dia a dia de la gira amb vint anys més? Imagino que el postconcert era més salvatge, no?

— L’energia hi continua sent i es projecta d'una altra manera, potser. Però hi ha recursos. A veure, abans acabaves un concert i te n'anaves al bar del poble, per això hem fet tants amics, i ara hi ha molts dies que marxem corrents a dormir. Amb canalla [Fortuny té un fill de vuit anys], al final, t’estiren. No tinc paraules per explicar-te les sensacions que vivim, retrobant-nos amb un munt de gent.

Com se sent a l’escenari?

— Tinc molta més seguretat ara, em sento més bé cantant, hem adaptat els tons d'alguna cançó perquè clar, tot baixa.

La seva icònica veu? Se l'ha cuidat?

— Sempre faig la broma que, com que no he tingut mai veu, no l'he pogut perdre. No he suspès mai cap concert per la veu. Tinc una veu tot terreny que va tirant. No t'enganyaré, no és el mateix fer un concert ara que gairebé en tinc seixanta, t'has de cuidar molt més. Ara tinc tants rituals abans de fer un concert que semblo un torero.

Què fa?

— Vaig portar una crema de Tailàndia que és com una pomada de tigre, com un mentol superfort, i me’n poso als pols, sota els ulls i sota el nas. I també aspiro oli essencial de menta. T’obre el pit. El peu del micro també ha d'estar d'una manera concreta.

Aquests concerts són l'inici d’alguna cosa?

— No hi ha res plantejat. Fem aquests concerts i no tenim res més previst. Tampoc et diré que no ho faré mai més.

Mai digui mai a un mai, oi?

— Exacte. La vida t’ho va demostrant. Estem deixant fluir tot el bon rotllo. Ens costa assimilar tot el que està passant, la reacció del públic, ens podíem esperar alguna cosa però no això. La música té molt poder. Jo també he notat que els primers dies que estava recordant cançons, aquí a casa tot sol, em trobava més bé. He vist que la música em cura, cura l'ànima. Potser em feia falta això. Em fa bé anímicament.

És el que li passa al públic, suposo.

— Ens trobem gent que es va enamorar en un concert nostre. A Girona van venir un grup de nois que, en tornar d’un concert, es va matar un de la seva colla. Una noia embarassada em diu: "Mira, porto un Roc a la panxa". Un em va dir que en un concert nostre va ser l'única nit que va lligar.

Com heu fet el repertori?

— Fem cançons de l’època en què no hi he estat jo i els hits de tota la vida. Fem un hit rere l’altre.

Canta temes escrits quan éreu molt joves. Hi hauria temes que avui serien cancel·lats, com Pagès o Tinc fam de tu?

— Són com les pel·lícules antigues, que també les canviaries, però en el fons són un reflex d’una època. Érem adolescents. Les coses han canviat molt. El que fem és entrar en una càpsula del temps i tirar vint anys enrere. La gent que ve no busca tres peus al gat.

Una cançó que sí que va ser censurada als 90 va ser Carme Flavià, dedicada a una professora. No la tocareu mai, oi?

— Va ser la primera cançó censurada després de Franco. Va ser una ximpleria que se’ns en va anar de les mans. Al final estàvem superpreocupats perquè ens demanaven sis milions de pessetes. El Jimmy tenia 16 o 17 anys. Imagina’t la fe que tenia el Jesús [Rovira] de fer una cançó que deia: "Quan jo sigui molt important, te'n penediràs i cantaràs mentre t'estàs dutxant la cançó que et vaig dedicar". Una dolça venjança.

Com veu un integrant de l'escena del rock català l'escena de la música catalana actual?

— No la conec gaire. Li estic posant al meu fill Pink Floyd perquè no se'n vagi de cap als autotunes. Són diferents èpoques i diferents maneres de veure-ho, però hi ha coses que no crec que siguin música. Esclar que també m'ho deia el meu pare, que el que jo feia no era música. Diguem que no és el que a mi m’interessa. M'arriscaria a dir-te que d'aquí poc comencen a sortir grups de rock una altra vegada, de grups de música amb músics.

I l'última pregunta. Què dieu a la tornada de Llença’t?

— Tu què dius?

"Auanta".

— No.

"Et vanta"?

— No, tampoc. Encara ara vaig pel carrer i cada dos per tres algú em diu: "Perdona, què diu la tornada de Llença’t?". Tots els del grup diem el mateix, però ara no t'ho diré, si no ho he dit fins ara. El que tu diguis estarà bé.