Perles, rosaris i vestits de comunió: així són els devots de Rosalía

Barcelona"Sembla que tothom vagi de comunió", observava amb gràcia la Laia, des de la cua del concert de Rosalía a Barcelona. També podria ser una festa eivissenca. El color blanc, les faldilles llargues, els rosaris i les perles imperen a les cues per entrar al Palau Sant Jordi. Que el primer concert caigui en dilluns ho fa tot més tranquil. No hi ha hagut fans acampades, ni gaire estrès: aquí els més joves són universitaris. La primera de la fila és l’Íngrid, de 28 anys, que ha arribat a les 7 del matí de Saragossa amb tres amics i de cap manera no s’esperava tenir el número 1 pintat amb retolador a la mà. "Tot el que fa Rosalía és art. Hi posa molta passió. És la meva artista favorita. És que, encara que no t’agradi el seu estil, la música val molt la pena", defensa.

A les primeres posicions per accedir al front stage hi ha dues noies que han vingut de Galícia i que s’han preparat a consciència els looks blancs, fins i tot copiant estilismes de la cantant. "És una artista única, molt reconeixible i alhora amb cançons molt diferents. Fa el que li dona la gana", diu la Yvette, de 28 anys. "I no té una única resposta. La seva música està plena de referents, és com quan mires un quadre: has d’interpretar més enllà del que veus", hi afegeix la Lucía, de 22. Estan tan entregades a la causa que fins i tot li compren el gir religiós: "Encara que jo no pensi el mateix, entenc que ella ho reflecteixi, crec que té a veure amb la família on s’ha criat, amb la seva àvia", apunta la Yvette, recordant la lletra de Hentai o la introducció del tema G3 N15. "Jo em sento molt connectada al tema espiritual i amb Déu. Ara no practico el celibat voluntari, però hi ha moments de la vida que sí que ho he fet", afegeix la Lucía, en referència al volcel que Rosalía ha explicat que practicava durant la creació del disc.

A la porra sobre qui sortirà al confessionari guanya Amaia, al top 1. Al número 2 hi ha Bad Gyal, tot i que dimarts té concert a Madrid. Hi ha qui diu Belén Esteban. O Aitana Bonmatí. En Marquina és ballarí, porta un rosari de perles i va vestit de blanc, i té una teoria sobre les dues dives musicals catalanes i els seus fans: "Crec que elles no són gaire amigues, però diria que sí que comparteixen públic, tot i que els extrems es contradiuen. Bad Gyal és més de barri i Rosalía és per a la gent que li agrada molt la música o fa veure que li agrada molt". Una passejada per l’entrada de l’Estadi Olímpic ho confirma. "M’agrada perquè es nota que ha estudiat música. Jo soc músic i m’agrada que porti instrumentació orquestral en directe. És una aposta i canvia la vibra totalment", diu en Jaume, que ve amb una colla de valencians que admiren com Rosalía és capaç d’estar "sempre evolucionant, sempre innovant". L'Héctor i l'Álvaro, que la segueixen des d'El mal querer, estan segurs que és "l'artista més gran que tenim, té una gran capacitat d'innovació i de ser pionera de coses que passaran, sempre està en boca de tothom i aconsegueix fer d'un concert un esdeveniment", diuen.

En Marquina admet que "fes el que fes, vindria, encara que fos un disc de reggaeton amb dos acords, perquè tot el que fa ho fa molt bé i ho ven molt bé", diu. La seva colla espera que avui tregui l’artilleria, és a dir, l’Escolania de Montserrat, i que el subtitulat de les cançons sigui en català. "És a Barcelona, la seva terra", diu en Marquina. "És catalana!", diu l’Álvaro quan li preguntem per què li agrada la Rosalía de camí al front stage. Ve amb la Clàudia des de la Costa Brava i se saben de cap a peus tot el disc. Els atreu que Rosalía sigui "una artista diferent i que no és mainstream".

El primer és Déu?

Els fans senten devoció per l’artista, de manera que fins i tot li accepten la deriva religiosa de la Lux Era, tot i que aquí ben pocs són practicants. Una excepció seria l’Anouk: "L’any passat vaig començar a creure molt en Déu, perquè he tingut molta por a la mort, i el disc ha connectat amb el que em passava", diu, al costat de la Laia, que és encara més fan de Rosalía, i que ha portat els apunts de biotecnologia a la fila perquè dimarts a les 8 del matí té un examen. "Estic en conflicte. M’encanta l’estètica religiosa, una capella em sembla una bogeria, però soc ateu", admet en Marquina. "Cadascú ho interpreta de la seva manera", diu l'Álvaro. "No em sento representada pel discurs religiós, però és una manera bonica d’expressar la fe", opina l’Íngrid. "Sap aprofitar una part del cristianisme i portar-lo al seu terreny, i això, aquesta estètica, el folklore, m'agrada, després en el seu dia a dia no sé si és practicant", apunta l'Héctor. Entre els fans, també hi ha crítics: "És la millor artista que hi ha hagut en molts anys a Espanya. Però ho he de dir, ja que ella creu que es pot separar l'artista de l'obra: em falta una mica més de posicionament polític, jo agrairia que estigués més en contacte amb la realitat sociopolítica", opina l'Alfonso, de 27 anys. "Però avui no estem aquí per a això", deixa anar al seu costat l'Alejandro, amb ganes de posar pau.