Post Malone a l'Estadi Olímpic: llum, foc, country
El cantant nord-americà desplega tot un arsenal musical i pirotècnic però no aconsegueix omplir el Lluís Companys
BarcelonaSemblava el Piromusical de la Mercè, però era el final del concert de Post Malone a l'Estadi Olímpic Lluís Companys: focs d'artifici disparats al cel de Montjuïc mentre el cantant nord-americà allargava Congratulations i rebia una onada d'entusiasme del públic. Satisfacció, doncs, després d'una hora i tres quarts d'actuació en què Austin Richard Post, de 30 anys, va confirmar el pes del country en la seva proposta, sobretot arran del disc F-1 Trillion (2024), tot i que sempre ha estat més o menys present en algunes cançons. "Del pare em venen el rap i el mètal, i de la mare, el country", explicava fa uns anys aquest artista nascut a l'estat de Nova York, criat a Dallas i resident a Utah.
El country va ser el fil cultural del xou, tant estèticament, amb una escenografia que recordava una versió XXXL d'una màquina escurabutxaques inspirada en el rodeo, com musicalment, amb una banda molt eficient en tots els colors, inclosos els del violí, el banjo i la pedal steel guitar. A més, Post Malone anava vestit amb texans, camisa clara i una sivella enorme, com el Bradley Cooper de la pel·lícula A star is born però amb tatuatges a la cara. L'attrezzo el completava una cigarreta als dits i un got vermell, companys inseparables mentre passejava per la passarel·la que dividia la pista de l'estadi.
A part de la gresca vaquera de Pour me a drink (va repartir cerveses entre el públic) i Dead at the honky tonk, el més interessant del factor country és la manera com flueix en la part del repertori més connectada amb el hip-hop, fins i tot en cançons com White Inverson i Sunflower. Amb aquest exercici estilístic, Post Malone destaca com a vocalista singular: raper melòdic que arrossega la veu per fer més dramàtica Hollywood's bleeding (que va cantar ajagut i recaragolat) i cantant de balades inflamades com I fall a part i I ain't comin' back (totes dues interpretades a peu de pista), Feeling whitney (tot sol tocant la guitarra acústica) i Stay (en què va convidar un espectador a tocar la guitarra). També fa servir trucs de rock d'estadi, com potenciar l'èpica desbocada de Rockstar amb petards i flamarades o cedir la veu al públic, tal com va fer cap al final del concert a I had some help, un dels moments més pletòrics de la nit juntament amb Better now, que va interpretar en el primer bloc. Post Malone no brilla sempre amb la mateixa intensitat en un xou en què acaba exhaust, a vegades l'encaix del country desnaturalitza algunes cançons, però té un gran sentit de l'espectacle i transmet la sensació d'estar lliurant-se al públic incondicionalment.
La connexió involuntària amb el Barça
Estrella amb desenes de rècords de vendes i reproduccions des que va publicar el tema White Inverson el 2015, tanmateix, no va aconseguir omplir l'Estadi Olímpic (amb entrades que divendres es venien a gairebé 100 euros). De fet, va quedar molt lluny de l'aforament de 55.000 espectadors. La promotora Live Nation no n'ha facilitat l'assistència, però probablement no arribava a les 30.000 persones. Tampoc està omplint en la resta de dates del segment europeu d'aquesta gira, The Big Ass. Pot semblar un fracàs en una època en què l'èxit el dirimeix la dictadura del sold out, però a Barcelona va aplegar milers de persones, tantes com per fer inviable el trasllat del concert al Palau Sant Jordi i que l'Estadi Olímpic sortís al rescat de la manca de previsió del FC Barcelona, que al no tenir a punt el nou Camp Nou ha de jugar contra el València al Johan Cruyff, el camp per a 6.000 espectadors on juga habitualment l'equip femení.