Quevedo lubrica el Sant Jordi amb sexe, enyor, despit i reggaeton

BarcelonaPromeses de sexe anal clandestí. Records de desig volcànic. Heroïcitats amatòries diverses. Retrets des del pou del despit i alhora romanticisme juvenil. Enyorança de la vida abans de l'èxit. I metàfores, les justes, en unes lletres que, com diu a Qué asco de todo, li surten del pit i són més enunciatives que retòriques, tot i que de tant en tant proposen imatges prou potents, com quan a Vista al mar proclama "tengo hueca mi mente pa' que te mudes". Amb aquestes eines i un reggaeton melòdic d'efectes lubrificants va triomfar Quevedo aquest dilluns en el primer dels dos concerts programats al Palau Sant Jordi.

Dos anys després d'omplir dos cops el Sant Jordi Club i d'actuar al Share Festival, el cantant canari Pedro Luis Domínguez Quevedo tornava a Barcelona amb l'impuls del disc Buenas noches (2024) i els més de trenta milions d'oients mensuals a Spotify. El Quevedo de 2025 manté la naturalitat que el fa singular: un registre de veu gruixut que no suavitza ni l'autotune i una manera de moure's per l'escenari que recorda algú que fa teràpia per superar la por escènica. És com si a punt de fer 24 anys encara estigués assimilant quatre anys d'èxit aclaparador. De fet, el concert està estructurat en tres blocs que es poden interpretar com tres capítols de la història de Quevedo. I la posada en escena reforça aquesta idea entre confessional i narcisista: un escenari central (com Billie Eilish i Roger Waters) al qual arriba després de caminar per una catifa vermella, cap músic a la vista (tota la música era enllaunada, com les col·laboracions de Karol G i Aitana), vuit ballarins acompanyant sense obligar Quevedo a res i detalls com ara quatre gandules a Playa del inglés, micròfons de roda de premsa defensiva a Noemú i el romanticisme del duo d'una parella de ballarins a Amaneció. Com a novetat estètica, un pentinat mullet que amaga el clatell.

D'acord amb un minimalisme escènic elegant que no busca l'impacte per acumulació com passa amb altres artistes, Quevedo marca cada bloc amb subtils canvis de vestuari. Comença mudat amb pantalons i americana, com qui arriba a la festa disposat a lluir-se. Vestit així canta Duro, el despit de Chapiadora.com i 14 febreros, una oda a la culminació d'un desig covat des de primària i rebuda amb crits de "Quevedo, Quevedo!" per un públic entre el qual hi havia molta gent amb la samarreta groga del Las Palmas amb el nom del cantant canari. "La gent amb aura porta aquesta samarreta", deia una espectadora a l'entrada del Sant Jordi.

És el Quevedo que marca territori i que, a la cançó Por atrás, mostra l'abisme generacional entre pares i fills que explica Oriol Rosell al llibre Matar al papito: Por qué no te gusta el reguetón (y a tus hijos, sí). El canari en té prou amb dos versos: el que promet fer via pel darrere i el que diu que els pares no volen sentir el seu nom (un pas més enllà del que feia Loquillo a El ritmo del garaje quan cantava allò que "quién es ese chico tan raro con el que vas").

Tot i una sonorització molt millorable que embrutava la veu, Quevedo va establir una connexió indestructible amb el públic, sobretot en els temes on mana el reggaeton melòdic, que és on realment s'expressa amb personalitat. Tanmateix, també és capaç d'hipnotitzar el Sant Jordi amb Piel de cordero, una balada trista per una separació incomprensible (les cançons de Quevedo parlen del què però no del perquè) i pel record d'una nit de sexe sense límits.

El bloc central, vestit amb pantalons de pinces i samarreta de tirants, va ser el de la celebració, la translació a l'escenari de la voràgine d'èxit que ha viscut el cantant canari. Això sí, molt irregular, perquè hi ha massa distància entre hits inapel·lables com Wanda i Punto G i les dues col·laboracions amb el també canari Lucho RK.

La davallada d'intensitat la va compensar en el tercer bloc. Vestit amb una jaqueta de pell que feia de refugi metafòric, Quevedo va remenar les contradiccions de la fama, cantant entre la ràbia i la impotència Qué asco de todo i Still luvin', desfent-se en l'enyor a Buenas noches (una mica com la Rosalía que patia per la distància que imposa l'èxit), reblant el clau del despit a Tuchat (molt Maluma, aquest Quevedo) i lliurant-se a les misèries de l'autoindulgència a Iguales mentre el Sant Jordi cantava "En mí no debes confiar / To' los hombres somos iguales / Solo queremos montar un McLaren / Dinero, mujeres y abdominales / Sé que te duele, pero, baby, es la verdad". Just després, i sense jaqueta, va tancar el concert amb una versió reduïda de Quédate (la sessió amb Bizarrap). A Barcelona haurà aplegat 35.000 persones en dos xous.