Oriol Rosell: "Per què al teu fill li agrada el reggaeton?"

Oriol Rosell (Barcelona, 1972), crític i divulgador cultural, parlava amb un editor sobre la possibilitat d'escriure un llibre. Parlaven de música, i en un moment de la conversa, aquest li va dir: "Saps què em passa? Que no puc entendre que als meus fills els agradi el reggaeton". I l'Oriol li va respondre: "I no hauria de ser justament aquest el llibre?" És d'aquesta conversa que neix Matar al papito: Por qué no te gusta el reguetón (y a tus hijos, sí) (Libros Cúpula).

Per què 'Matar al papito'?

— Un dels conflictes que planteja el reggaeton és precisament el trauma de la ruptura entre generacions. Volia entendre per què la ruptura generacional és tan traumàtica. Crec que el fenomen és anàleg al que va suposar l'aparició del rock'n'roll, perquè és evident que parlem de dos mons irreconciliables. 

Per què irreconciliables?

— Els pares venen d'un temps preinternet. D’un món en què existia la Unió Soviètica, o sigui, en què era possible imaginar alguna cosa políticament diferent. Els nostres fills han nascut en el turbocapitalisme, on no es pot concebre res més enllà del que hi ha. I la música popular ha de poder sintonitzar amb aquests anhels i desitjos de la gent jove. 

Mencionava el rock. Què representava el rock i què representa el reggaeton?

— El rock'n'roll, d'alguna manera, és el moment en què la joventut adquireix consciència de ser joventut. Després de la Segona Guerra Mundial hi ha un desenvolupament del capital, de la cultura de masses, i això fa aparèixer un grup que no és de nens ni tampoc d’adults. Aquí s’inventa l’imaginari de la cultura juvenil, que esclatarà als anys 60 quan diuen: per què no podem participar en la modulació de la realitat? I és quan hi ha l’auge de la contracultura i la idea de matar el pare.  

I el reggaeton?

— És la fi del segle XX en la cultura pop. Ens adonem que la promesa de la contracultura ha quedat liquidada. Una de les qüestions importants per entendre com funciona l’articulació més íntima del reggaeton és aquesta absència d'imaginació, d'imaginació política, sobretot. A la música pop-rock blanca sempre hi havia la promesa d'una fuga possible, un lloc on podies ser tu al marge dels teus pares, de la feina. Això s'ha acabat. Un exemple molt clar el trobem en els símbols. 

Què vol dir?

— Les subcultures del segle XX –heavys, punks, gòtics– el que feien era agafar dispositius que ja existien, com les jaquetes de cuir, i convertir-los en símbols de rebuig, d’autoexili. Però en les subcultures urbanes, com el reggaeton o el trap, els símbols són els mateixos a dins i a fora de la subcultura. 

O sigui?

— Louis Vuitton, Gucci... No es preveu cap altra forma de poder. Els símbols de luxe són els únics que es tenen en compte i són els mateixos a dins i a fora. 

Per això, per als pares, és difícil d’entendre, no? Es pot pensar: "Els he educat en la cultura de l’esforç i el feminisme i acaba escoltant això"…

— També hem de tenir una mica de confiança en els joves. És a dir, si nosaltres creiem que els hem donat una educació feminista, anticapitalista, el que vulguis, ¿realment creiem que una cançó els farà canviar?

Però per què els agrada?

— Entre altres coses, perquè ser jove també comporta un afany de transgressió. I la música popular sempre ha estat masclista; neix dins d'unes estructures heteropatriarcals molt clares. El que passa és que fins ara hi ha hagut una pàtina de poesia, de metàfora. I ara no n'hi ha, però és que vivim temps molt explícits. Només cal veure com et parla la gent a les xarxes socials. No hi ha cap mena de filtre. 

I no és més sexista que altres lletres?

— És sexista, clarament, però em recorda la frase de “contra Franco se luchaba mejor”. Doncs contra el reggaeton també. S’hi lluita millor que contra Sabina, que també és sexista. 

Tirem enrere. D’on ve i quan neix?

— Ens hem de situar a Jamaica. Quan s'aboleix l'esclavitud, molts jamaicans marxen a Panamà, on s'estava construint el canal, però mantenen el contacte amb Jamaica, escolten reggae quan surt a finals del 60 i acaben fent reggae en castellà. Això arriba a les comunitats llatines de Nova York, on hi ha els porto-riquenys, que estan participant en el naixement del hip-hop i el rap. De manera que s’acaba barrejant amb el reggae i això triomfa als caseríos, els barris més deprimits de Puerto Rico. 

Per tant, el reggaeton és la unió del hip-hop de Nova York amb el reggae de Jamaica via Panamà.

— Esclar, el que fa apassionant la història del reggaeton és que realment no neix en un lloc concret, neix de la circulació. És un producte de la migració.

I és de pobres?

— Totalment. De fet, no ens sorprèn l'ambició econòmica o material dels artistes de hip-hop, perquè entenem que són afroamericans que surten del gueto i que volen sortir del gueto com sigui. I el reggaeton és exactament el mateix però en el marc hispanoamericà. 

I l’any 2004 passa una cosa important: aquella música es converteix en universal.

— Amb Gasolina ho rebenta tot. A Espanya ja hi havia hagut abans altres hits com Papi chulo, però, amb Gasolina, Daddy Yankee triomfa a tot el món. És una cançó que es cantava al Japó. I això és un canvi de paradigma: com podia ser que l’hegemonia lingüística en el món del pop fos la llengua castellana?

Això és un canvi per a la indústria.

— I en la mentalitat de la gent. I molesta especialment a Espanya, perquè jo crec que el rebuig al reggaeton té molt de rancúnia postcolonial. Sempre hi ha hagut una jerarquització en què Espanya estava per sobre de Llatinoamèrica, i ens han passat la mà per la cara en el terreny comercial. Espanya no pinta res en el mapa global del pop. 

Però aquests recels amb el reggaeton només s'han donat a Espanya?

— Als Estats Units han passat amb la comunitat afroamericana. Però no amb els llatins, o no amb la mateixa intensitat. 

Es diu que és una música sense missatge.

— Sempre hi ha una part de romantitzar el passat. Com si no hagués existit una cosa que deia “She loves you, yeah, yeah, yeah”. Per cada Rage Against the Machine i cada The Clash hi havia 50 Madonnes, no fotem. És cert, no hi ha missatge, però és una generació que m’atreviria a dir que són cínics precoços. Tenen clar que la música no canviarà res, és entreteniment. I és interessant si ho vincules amb el ball en aquestes cultures. 

El ball és un element central.

— I, en canvi, quan has vist algun home blanc que no anés drogat ballant pel gust de ballar? No som una cultura de ball. En canvi, els nostres fills i filles tenen la concepció de la música com un dispositiu de ball, no un dispositiu pseudoliterari per escoltar Bob Dylan. 

 Diu que a la generació més adulta sí que els agrada Calle 13, perquè té missatge.

— I és interessant, perquè són dels pocs que no van néixer als barris pobres; venen de la classe mitjana cultivada. I el que fan és un discurs bàsicament com el de Manu Chao amb el dembow. És a dir, un discurs amb el qual la gent, senyors grans com aquí un servidor, podem connectar. 

Bad Bunny, en el seu últim disc, diu “¿Cómo Bad Bunny va a ser el rey del pop, con reguetón y dembow”.

— Hi ha una mica aquesta cosa que l'èxit és la millor venjança. Però a mi no em fascina que els pobres siguin estrelles; això ho hem vist amb el futbol. Em fascina que els que no són pobres, els fills de la classe mitjana blanca, s’identifiquen amb el discurs del gueto, i no amb la tradició lírica de la música pop. 

I per què passa, això?

— Crec que té a veure amb una consciència de la precarització molt profunda. Són nois que estan sentint tot el dia que viuran pitjor que els seus pares, que estan morts de por amb la imminència d'una catàstrofe climàtica, que veuen com els sous no donen per pagar un lloguer. Per això tots els valors precedents han deixat de tenir sentit. Tota la cultura de l'esforç, tot el mite de la meritocràcia, tot això s'ha enfonsat. I quan a les cançons parlen de la preeminència dels diners, fixa’t que no diuen: "He trabajado mucho y he ganado todos estos billetes". No, al revés. Diuen: "He ganado estos billetes", i no vulguis saber com. I el mèrit està en haver-los guanyat de manera fàcil i ràpida. Si ja ningú es creu que treballant molt puguis arribar a tenir la vida que t'han dit que és una bona vida, una vida luxosa, què esperàveu de les cançons?

Diu que l’últim disc de Bad Bunny és un punt d’inflexió. Per què?

— Ha sabut convertir-se en el gran ambaixador d'Hispanoamèrica, agafar tradicions musicals de diferents llocs i crear discurs. Està aconseguint coses que no s’havien vist i que no havia aconseguit ningú. Ni els Rolling Stones ni ningú. Fenòmens així no es poden ignorar. 

Diu que costa entendre-ho també per aquesta moda de l’eterna joventut.

— Esclar, el problema no és matar el papito, el problema és que el papito s’adoni que és papito. Perquè jo tinc 53 anys, i no em sento gran. Però, a veure, tinc 53 anys. I diem que torna Oasis, com si fos de jove. Però la realitat és que veus el teu fill escoltant reggaeton, tu no entens res i d’aquí ve el trauma: ostres, ja no ets jove. 

A tu no t’agrada.

— No en soc un gran fan, no. Però crec que no cal que m'agradi per poder-ne parlar amb un cert rigor o per poder fer-ne l'anàlisi que jo proposo.