Sensualitat i fragilitat: dues cares de la mateixa moneda a Guitarricadelafuente

BarcelonaGuitarricadelafuente, diminutiu afectuós de "guitarra" a l’Aragó combinat amb el seu primer cognom (Álvaro Lafuente Calvo), presenta el nou àlbum Spanish leather (Sony) en una gira que l’ha portat els dies 2 i 3 de juliol a l'Alma Festival de Barcelona. Una de les tasques que els assistents solen fer quan van a un concert d’aquesta mena és aprendre’s les lletres i familiaritzar-se amb les melodies de les cançons. Puc confirmar que el públic de la plaça Major del Poble Espanyol havia fet els deures: va acompanyar el cantant al llarg d’una hora i mitja de concert, totalment entregat a la causa. Últimament és molt habitual —encara que em continua sorprenent— que el públic gravi tot el concert amb el mòbil i el miri a través de la pantalla petita, quan té l’artista al davant, en carn i ossos. Bé, anem al gra.

El començament del concert el va obrir el tema Full time papi, on explora el compromís, sigui en l’amor, en un projecte o en la creació musical, amb una entrega sense vacil·lacions ni mitges tintes com així és el seu segon àlbum. Spanish leather és un viatge de transformació íntima viscut per Álvaro Lafuente Calvo, que en un moment donat de la vida decideix deixar el poble i anar-se’n a viure a la ciutat, concretament a Barcelona, on resideix des de fa alguns anys. Aquesta decisió implica moltes coses. Després de l’exitós La cantera (2022), aquest àlbum el fa transitar per territoris on la sensualitat i la fragilitat s’entrellacen com dues cares essencials de la tradició musical espanyola. Amb una mirada fresca i sense por, reinventa aquest llegat combinant-lo amb el mestissatge, l'arrel local i la pols del pop contemporani, i substitueix les narratives convencionals del gènere per vivències intensament personals: les d’un noi qualsevol que s’enfronta als dilemes universals de la seva generació, però que no va més enllà.

Així construeix un nou folklore, profundament actual i amb sons força estridents, on la percussió i els baixos tenen un gran protagonisme, fins al punt que, en alguns moments, enyorarem la força que aconsegueix amb els temes més nus, en què la veu i la guitarra es troben soles i demanen un espai més íntim i petit per trobar-nos amb el cantautor.

A Spanish leather, el cantant de Benicàssim —influït per les arrels viscudes a Cuevas de Cañart (al Maestrat aragonès), on passava els estius— aprofundeix en la complexa tensió entre el desig i la pèrdua, entre el plaer efímer i la necessitat de connexió autèntica, entre la hipersensibilitat desbordada i viure sense filtres. Les seves lletres, plenes d’imatges que de vegades tenen poca coherència semàntica, però sí poètica i sonora (com ell mateix ha afirmat en alguna entrevista), ens porten per paisatges emocionals d’incertesa, creixement, desig sexual no correspost i una recerca constant de sentit i identitat que, de vegades, cau en la cosa superficial i hipersexualitzada.

En la textura de la veu i el timbre tan especial hi conviuen pors pregones, el temor de la traïció, la perennitat del jo digital i l’afany de validar l’existència pròpia, tot oscil·lant entre la realitat i l'aparença, entre la intensitat de l’instant i l’anhel de permanència.

L’àlbum gira al voltant d’una dialèctica constant entre l’herència i el futur, entre els ecos de la tradició i la crida del que ha de venir, tant en l’amor com en la cultura i la identitat musicals. La seva mirada cap al passat no és nostàlgica ni idealitzada, és portada cap a l’hedonisme: el revisita per comprendre millor el present i a si mateix. Aquest gest es converteix en el fil conductor de l’àlbum, una mena de novel·la sonora de formació en què el protagonista deixa enrere el poble que el va veure créixer per endinsar-se en el vertigen del món nou i convuls de la ciutat. El resultat és una crònica del pas cap a la maduresa, una oda al descobriment i, alhora, una reflexió sobre la pèrdua de profunditat en la vida moderna, sense renegar de la seva riquesa i contradicció.

En aquest procés, Guitarricadelafuente contraposa el desig de pertinença —a una terra, a una memòria, a una comunitat— amb la pulsió igualment forta d’alliberar-se'n. Més que una reconciliació, proposa una manera d’habitar creativament aquesta tensió. Les seves cançons esdevenen territoris on conviuen el privat i el públic, el singular i el generacional de manera fluida. L’àlbum es presenta com una afirmació de la seva herència, no pas com una càrrega, i com un espai que es pot reconstruir amb llibertat i gosadia, però sense compromís.

Espanya no és només escenari, sinó una presència activa en cada racó de l’àlbum: des dels títols que fan referència a llocs concrets —Puerta del Sol, Babieca, Tramuntana, Port Pelegrí— fins a la manera de parlar, sentir i narrar que emergeix de les seves lletres. Aquests espais, físics o emocionals, es carreguen d’un sentit mític i es converteixen en escenaris universals on es desplega una sensibilitat arrelada a la quotidianitat. L’aposta estètica passa per una fusió natural entre expressions populars i un lirisme depurat, entre les formes tradicionals del cant i l’herència del cantautor modern, amb veus trencades i canvis sobtats d’altura. Ressonen en els temes Bob Dylan, Mina i Gino Paoli —la cançó del qual, Il cielo in una stanza, apareix reimaginada a Tramuntana—, no com a homenatge explícit, sinó com a part d’un ADN artístic que abraça la diversitat amb coherència.

En definitiva, aquest segon treball de Guitarricadelafuente es revela com una obra que apunta cap a la maduresa, on conviuen la innocència poètica dels inicis i una veu més crua i conscient, capaç de narrar el desconcert, la passió i la recerca d’un lloc propi al món. Un àlbum que parla d’ell, però també de nosaltres.