Julieta: "Sento que la meva carrera necessita fer un pas més gran"

BarcelonaEl 2025 va ser un any especial per a Julieta Gracián (Barcelona, 2001). El disc 23, fruit del fitxatge per Sony, va obrir un nou horitzó de popularitat per al pop de club de la catalan dream. Després de voltar-lo arreu, tancarà l'etapa amb un concert especial al Sant Jordi Club el 13 de febrer. Després vindrà una temporada de pausa per redefinir objectius futurs.

Quin balanç en fas, del 2025?

— Ha sigut un any superintens. Hem publicat el disc i hem fet una gira d'uns quaranta concerts a Catalunya, però també a Espanya: hem estat a Galícia, Astúries, Sevilla, a tot arreu una mica. Ha sigut un any increïble, brutal. El directe l'hem centrat molt en el disc, i sento que ha sigut una cosa més meva, més íntima, que he pogut desenvolupar amb un xou més conceptual o artístic. El balanç és positiu, però a l'acabar l'any vaig decidir fer una aturada. Tret del concert al Sant Jordi Club i alguna cosa més petita, el 2026 no hi haurà cap gira d'aquestes que feia jo de 50 concerts.

Has passat gairebé dos anys reinvertint diners en el directe. Ara et pots permetre aquesta aturada?

— Sí. El directe me'l pago jo. Porto un xou molt elaborat, un xou pop que requereix molts diners: hi ha molta inversió en ballarins, vestuari, escenografia. Però soc jo qui decideix viure els concerts d'aquesta manera perquè em fa feliç. Evidentment, he estalviat diners, però ara faig aquest concert al Sant Jordi Club i no guanyo ni un duro, perquè és un concert únic, però són apostes que fas com a artista. I l'aturada també és per perquè després puguem fer les coses molt millor. Sento que la meva carrera necessita fer un pas més gran, tant musicalment com al xou. He assolit coses molt grans i molt xules, però el següent pas el vull fer gran.

¿I l'estètica musical també penses que ha de canviar?

— Sí. El meu projecte sempre ha sigut apostar per coses noves. Cada disc ha tingut una sonoritat diferent, especial. Ara vinc d'una sonoritat una mica més indie pop, més íntima. En l'últim disc parlava sobre la meva adolescència i la joventut, i ara que ja estic treballant en coses noves em ve de gust apostar per alguna cosa més optimista, més pop, i pensar la música més per a la gent, amb aquest sentit de comunitat que té el pop. De fet, és la manera que tinc de relacionar-me amb la música, de passar-m'ho bé i amb alegria. I el pop, que últimament s'ha tornat una cosa més apagada, ha d'estar marcat per felicitat, l'alegria i la llum.

Darrerament, els grans discos de pop mainstream tenen un vessant bastant confessional. Per exemple, l'últim de Lily Allen.

— M'ha flipat.

I també passa amb Olivia Rodrigo, Sabrina Carpenter i Taylor Swift, com si el pop fos un instrument per explicar les vides personals de les artistes. No sé si és el teu cas.

— Tot que el que escric és personal, però sempre hi ha una mica de ficció.

Però les teves cançons no és tan evident que es puguin interpretar en clau personal.

— Quan dic això de fer el pop per a la gent, em refereixo a explicar històries que són meves, però explicar-les d'una manera molt universal. Parlar de sensacions i emocions que té la gent amb una cançó. Anar a una discoteca i que soni una cançó que tothom coneix fa que comparteixis una vivència amb la gent. Aquest és el pop que m'agrada.

Aquests artistes que et comentava han demostrat que les cançons de despit també es poden ballar i gaudir.

— Sí. Jo mateixa tinc moltes cançons en què la lletra és supertrista, però la melodia és superalegre. Amb els anys vas entenent millor el que fas, i cada cop tinc més clar què és el meu projecte. Puc parlar de vivències que potser són tristes, però des d'un punt de vista més optimista, des de la llum i l'esperança. Em vull concentrar en aquesta idea.

Professionalment, què en vas treure, de fer de telonera d'Aitana a l'Estadi Olímpic Lluís Companys?

— Va ser un gran aprenentatge. És cert que va ser un xou que vam fer a la meitat de la gira i, en part, una mica sí que es va sentir com un xou de la gira, però, en l'àmbit de les vivències, cantar davant de tanta gent sempre et suma taules. Soc una persona que com més gent hi ha menys m'importa. Si hi ha poca gent, em poso nerviosa. Si hi ha molta gent, gaudeixo més del xou, m'ho crec més, estic més dins del personatge. Va ser un xou molt maco.

No t'espanten, aquests escenaris tan enormes?

— A mi no. A mi m'agraden. Quan tinc un xou així tan important i tan gran, intento no pensar-hi, intento desconnectar una mica de la realitat. Per exemple, mitja hora abans del concert a l'Estadi Olímpic, les més de vint persones del meu equip estàvem al camerino, tots cridant, i la meva mare em va dir: "No vols estar sola una estona?" No, necessito estar desconcentrada i parlar normal amb la gent de l'equip; així només em poso nerviosa un minut abans de sortir, perquè si no, sobrepenso massa.

I el teu 2025 com a espectadora i com a oient, com ha sigut?

— Ha sigut l'any del pop. O sigui, de les dives; d'artistes com Addison Rae... He vist projectes pop molt personals i molt especials. M'he fixat molt en aquestes dives i m'he sentit molt, molt influenciada per elles.

M'interessava també la teva perspectiva com a espectadora per si havies vist algunes coses en directe que t'hagin inspirat. No sé si vas veure el concert de Billie Eilish al Palau Sant Jordi. O artistes que marquen el camí per on t'agradaria anar o idees que t'agradaria fer-te teves.

— En directe soc zero minimalista, com es veurà en el concert al Sant Jordi Club. Per exemple, la meva referent és més aviat la Lady Gaga que la Billie Eilish. M'encanta el format de directe de la Billie, que és més ella sola, i amb músics, i amb una escenografia que és molt de pantalla. Però jo soc diferent. En el xou al Sant Jordi Club posaré totes les cartes damunt la taula: m'he sentit inspirada per moltíssimes popstars, com Britney Spears, Lady Gaga i Tate McRae, que té un directe que em torna boja. L'escenografia que faré servir és com un arbre. Parteix de l'imaginari dels contes que hi ha al disc 23. Parlem de coses molt orgàniques i terrenals però amb un punt oníric, buscant la fantasia però des d'una base més orgànica, i tota l'estructura de l'escenari està pensada perquè sigui especial. A veure, si pogués sortiria volant amb una tirolina i m'encantaria que plogués a l'escenari, però llavors m'arruïnaria completament.

Hi haurà col·laboracions especials?

— Hi haurà sorpreses, i les col·laboracions formen part de les sorpreses.

Serà la primera vegada que en un concert propi actuaràs davant de 4.000 persones.

— I per això serà el millor xou que hauré fet mai. Però passi el que passi, ja paga la pena haver-lo viscut i compartir-lo amb els fans. La meva carrera és meva, però també de la gent que m'ha acompanyat. Sempre he tingut una relació molt maca i molt especial amb els meus fans, que sempre han volgut que jo creixi i que el pop en català arribi lluny.

Pel que fa a la producció musical, com t'ha motivat el disc Lux de Rosalía?

— La Rosalía és un món a part. El disc és supermaximalista i superelaborat, i musicalment és una passada. En aquest sentit de trencar el pop és una superreferent. Valoro molt que obri pas a la gent, que la gent estigui molt més oberta a consumir altres tipus de pop. Perquè Lux és pop, o sigui, és full pop. Jo mai a la vida em proposaria fer un treball com el de la Rosalía, perquè tampoc soc tan ambiciosa en aquest sentit artístic i perquè no podria. Sé quins són els meus punts forts i quina és la meva manera de veure la música. Jo treballo amb estructures fàcils, perquè és el que busco. En aquest sentit, soc més de pop clàssic.