Música

Horacio Fumero: "Si un solista no té ego és millor que no pugi a l’escenari"

Músic. El Festival de Jazz de Barcelona li dedica un retrat d'artista

BarcelonaTemps era temps, el contrabaixista Horacio Fumero (Cañada Rosquín, 1949) va viatjar de l'Argentina a Barcelona en un vaixell de càrrega. Més endavant hi va tornar, i s'hi va quedar. Va ser un dels músics de confiança de Tete Montoliu, ha sigut fonamental la seva feina com a docent a l'Esmuc i és un dels imprescindibles del jazz català. Ara el Festival de Jazz de Barcelona li dedica un retrat d'artista molt especial. Seran un concert a Luz de Gas (23 de novembre) amb la seva filla Lucía, i tres al Jamboree: un de duos amb Bill McHenry i Pedro Javier González (16 de desembre), un altre amb Rita Payés i Xavi Torres (23 de desembre), i un tot sol (30 de desembre).

¿El retrat que et fa el Festival de Jazz és un bon retrat de l'Horacio Fumero d’avui dia?

— Espero que ho sigui, i espero correspondre a les expectatives. Estic molt content, de veritat.

En aquests concerts combines la família, els alumnes, els companys... I finalment fas una actuació tot sol. Comencem pel primer: el de Los Fumeros amb la teva filla Lucía. ¿El més important de treballar amb ella és que no es noti que sou família?

— Correcte. Si no, tenim un problema. No sé si en altres feines passa igual, però en la música, si a l’escenari som pare i filla, malament. Som músics, com si fóssim un xinès i una novaiorquesa. Tenim coses en comú, esclar, que potser un xinès i una novaiorquesa no en tenen tantes. La música que he escoltat sempre a casa més o menys és la que ha escoltat ella. Bé, després va tenir la seva reacció quan era adolescent, que deia que ni de conya, això de fer la mateixa música que jo, que el jazz era odiós. Però és normal, era joveneta. En el que sí que em va fer cas va ser en la importància d’estudiar d’una bona manera el piano per tenir una bona base instrumentista. Va tenir la sort de tenir una molt bona professora al Conservatori del Bruc, i després va perfeccionar estudis a Rotterdam i finalment a l’Esmuc, a Barcelona, on la vaig tenir d’alumna.

Cargando
No hay anuncios

Què és el que més t'agrada d'ella com a músic?

— Hi ha una qüestió rítmica. És com que jo mateix estic tocant amb mi mateix d’alguna manera. Rítmicament hi ha una connexió molt potent. I a més a més, m'agrada molt la calma que té tocant. Ara potser estic una mica més calmat, però jo sempre vaig sentir que tirava cap endavant i que tirava molt fort. I això al Tete em consta que li agradava.

Cargando
No hay anuncios

A propòsit del Tete Montoliu, és molt emocionant el capítol que has escrit en el llibreRound about Tete, de Pere Pons. El text funciona també com a petita autobiografia. Per exemple, parles de l’arribada a Barcelona el 1973 i de què vas compartir escenari amb Eugenio i Conchita, que aleshores es feien dir Els Dos.

— Vaig arribar a Barcelona en un vaixell de càrrega iugoslau! Tenia un compromís molt important, potser el més important de la meva vida, perquè em va canviar la vida per sempre. Havia gravat dos discos amb el Gato Barbieri a Buenos Aires, i el Gato m’havia cridat per tocar al Festival de Montreux, a Suïssa, que avui és un festival important, però que aleshores era EL festival. Vaig arribar a Barcelona a l’abril, i el Festival de Montreux era al juliol. No sé gaire com, de sobte estava tocant al pub KM, que encara existeix el carrer Alcolea, i que precisament és el carrer on visc. Una de les exigències de l’amo del pub era que la gent que toqués allà també havia d’explicar acudits. L'Eugenio i la Conchita, que tenien el duo Els Dos, feien tres passis. A l’Eugenio el que li agradava era cantar i tocar la guitarra, no sé si això dels acudits li feia gaire gràcia, tot i que després en va fer un estil. Com que jo tenia un accent argentí molt fort perquè acabava d’arribar, simplement tocava i parlava, i quan parlava la gent ja reien com bojos.

Al Jamboree, en el concert tot sol, explicaràs acudits?

— D'acudits no sé si n'explicaré. La majoria de cançons que tocaré seran cançons de quan jo era molt jovenet, del folklore argentí, i explicaré una mica el que tocaré i les vivències d’aquells anys.

Cargando
No hay anuncios

Una altra de les facetes que mostres en aquest retrat d’artista té a veure amb la teva carrera com a professor. Tocaràs amb Rita Payés i Xavi Torres, dos músics que han sigut alumnes teus.

— Sí, tots dos els vaig tenir a l’Esmuc.

El grandíssim nivell dels músics catalans també és mèrit de professors com tu.

— Amb perdó per la manca d’humilitat, però les escoles superiors de música, l’Esmuc però també el Conservatori del Liceu, han fet una feina molt important a Catalunya. I això és una cosa de la qual molta gent no se n'adona. Si penses només en els cantants que han sortit d’allà, com la Sílvia [Pérez Cruz], la Rita [Payés], etcètera... la formació musical d'aquests cantants és una novetat que potser la gent no veu. Que un cantant d'aquí pugui escriure per a una orquestra de corda, fer els arranjaments i dirigir és increïble. Que un cantant popular, perquè la Sílvia i la Rita són populars, pugui fer un arranjament per a big band, per a orquestra de corda i dirigir és nou i és gràcies a les escoles, sense cap mena de dubte.

Cargando
No hay anuncios

Continuant amb les teves facetes: el concert de duos amb el Bill McHenry i Pedro Javier González representa l’univers de les col·laboracions i l’acompanyament. Amb el Pedro Javier vau acompanyar el Toti Soler, per exemple.

— Correcte, amb el Toti, sí, però fa molts anys d’això, va ser a principis dels vuitanta.

Cargando
No hay anuncios

¿Que siguis contrabaixista fa que sigui més fàcil acompanyar altres músics que si toquessis un instrument més identificat amb un solista?

— La bateria té un rol rítmic. I el piano, harmònic. Nosaltres amb el contrabaix tenim tots dos, el rítmic i l'harmònic. Som una mica com el poder a l’ombra. La llum no està mai sobre nosaltres, perquè no cal, però sí que marquem per on va la música. Un grup en què el contrabaixista no sigui el que ha de ser sona fatal. Si el contrabaixista està bé, el grup ja tira, ja hi ha alegria. Has de tenir una flexibilitat, has d'entendre el que toquen els altres, has d'adaptar-t’hi, i a la vegada has de tenir una mà de ferro en guant de seda: entesos, m’adapto a tu, però et porto cap allà. A vegades, dels cantants, que pobrets estan despullats perquè tot el que tenen és un micro, se'n diu que tenen un ego extraordinari, però la gent que diu això no s'adona que si els cantants no tenen aquest ego no poden fer la seva feina. És importantíssim. Qualsevol solista, i especialment un cantant, si no té ego és millor que no pugi a l’escenari. El caràcter té a veure amb l’instrument.

Parlant del Tete, tu deies que era molt més humil del que la gent es pensava, que probablement la ceguesa el feia actuar a la defensiva, i que per això podia semblar arrogant o agressiu.

— Un exemple d’una cosa que es pot interpretar molt malament: quan li preguntaven com tocava, el Tete responia: «Doncs estic tocant molt millor». Però afegia: «Perquè és la meva obligació». Si tu et quedes amb la primera part, dius, quina cara que té aquest paio, perquè diu que està tocant l’hòstia de bé, però la frase sencera és «perquè és la meva obligació». I això és humilitat. Una altra cosa que es podia malinterpretar és quan deia: «Sempre s’aprèn. D’un s’aprèn el que has de fer, i d’altres s’aprèn el que no has de fer». Però la lectura que jo faig és que sempre s’aprèn. I això requereix humilitat.

Cargando
No hay anuncios

¿El Tete és el que et convenç per instal·lar-te definitivament a Barcelona?

— Bé, ell no em va convèncer perquè jo ja n’estava, de convençut. Però és veritat que el fet de tocar amb ell em va arrelar aquí. A mi m’agrada molt aquest país, i m'hi sento molt a gust. Vaig viure a moltes ciutats, a Ginebra, a Madrid, a València, però sempre arribava el moment de marxar, que és una cosa que a Barcelona no m’ha passat mai. I no crec que em passi.

I la connexió amb l'Argentina com l’has mantingut?

— Mira, jo hi viatjava cada any mentre la meva mare era viva. Soc d'un poble de l'interior, Cañada Rosquín, molt lluny de Buenos Aires, i hi passava una setmana, deu dies, el que podia, i em quedava a casa de la meva mare, pràcticament no sortia. La connexió musical no la tenia, amb el país. Després que morís la mare, que va morir el mateix any que el Tete, el 1997, la relació és diferent. L’any 1998 o 1999 em van cridar per fer un homenatge al Tete, al Teatro San Martín, i em vaig retrobar amb els músics d’allà, i des d'aleshores hi he anat sovint, però com a músic, a tocar. També mantinc connexió amb la família, esclar, tant a l’Argentina com a Suïssa, perquè la meva dona era suïssa.