Un recital de Víkingur Ólafsson que va ser una obra d'art total

Màxima expectació per a un dels grans pianistes del moment, l’islandès Víkingur Ólafsson, que fa cinc anys ja va donar tota una lliçó a Deutsche Grammophon amb el seu premiadíssim disc dedicat a les Variacions Goldberg. No descobrim res si diem que la immensa obra bachiana és una catedral del gènere pianístic. I l’avalen moltes interpretacions (en viu o en estudi, amb piano o amb clavicèmbal) que precedeixen la d’Ólafsson. Tanmateix, el músic islandès marcarà un abans i un després davant les trenta-dues parts (l’ària de partida exposada al principi i al final i les trenta variacions) que integren aquest monument musical.

Ólafsson estima Bach, el toca pràcticament cada dia, perquè l’entén com un compositor que aglutina passat, present i futur musicals. I això es tradueix en la seva interpretació, perquè el pianista entén les Variacions Goldberg com una veritable enciclopèdia musical en què hi és tot: bellesa inaprehensible, originalitat formal, dificultat tècnica, complexitat discursiva, llibertat interpretativa i autoritat canònica. Una obra, com s’escriu a l’edició de la partitura (1741), “per refrescar els esperits dels amants de la música”.

La versió d’Ólafsson és genialment paradoxal: robusta, vibrant, poderosa, allunyada de mecanicismes estèrils, eficaç en el discurs, mesuradament histriònica pel gest davant i damunt del piano, ajustada i mesurada en el balanç d’emocions, virtuosística sense estridències, nítida i transparent. Des de la sortida a l’escenari, Ólafsson se'l fa seu i és capaç d’hipnotitzar els oients amb la seva passejada digital damunt del teclat. Un veritable viatge en genuí blanc i negre, com una pel·lícula de Dreyer o d’Ingmar Bergman, per la minuciositat amb què el músic treballa cada variació, com si es tractés d’una peça única aïllada de la resta, però sabent que formen part d’un tot. En definitiva, un recital que va ser una obra d’art total al servei d’una obra igualment total, davant la qual tota crítica esdevé estèril. I és que –i disculpin que em posi wittgensteinià–, davant de certes experiències estètiques, val més callar.