Jordi Marco Collell: "Si volgués guanyar diners aniria a treballar d’una altra cosa"

És la tercera generació d’afinadors de pianos. El seu avi, que compaginava la feina en una empresa de fustes amb una orquestra de cap de setmana, va començar a interessar-se per la mecànica de l’instrument. Fins al punt que va demanar a una empresa de pianos poder anar a veure com treballaven. A poc a poc va aprendre l’ofici i es va posar a afinar instruments a prop de casa. I el boca-orella va funcionar tant que va acabar deixant la fusta i l'orquestra per muntar la seva pròpia empresa. La seva mare va seguir el negoci familiar, que des de fa anys porta ell, Jordi Marco Collell. 

Explica coses un piano?

— Uf, moltíssimes. Fa pocs dies vaig anar a una casa on el pare havia estat afinador, i només obrir-lo, sense que l’instrument volgués, m’explicava tantes històries…

Quines?

— Les reparacions que havia tingut, l’ús que es feia antigament del talc per assenyalar coses que no acabaven d’anar bé, la firma de la persona que l'havia afinat, perquè abans es firmaven les tecles.

Com?

— L’afinador antigament firmava les primeres tecles del piano. Ara ja no es fa. 

Per què?

— Ganduleria, suposo. Abans als pianos antics els havies de treure les tecles, però ara van collades i desmuntar-les porta feina. Jo no he volgut fer-ho mai, tot i que hi ha gent que m’ho ha demanat. Però no em cal deixar una empremta a cap piano. 

El primer record de l’instrument?

— El taller que hi havia a sota de casa. Recordo que havia sortit la Nintendo, i els meus amics la demanaven, però jo només volia la maleta d’eines, perquè és el que veia a casa. I només pensava a sortir del col·legi per anar allà i veure’ls amb els martells, les brides, les molles noves…

Com s’aprèn a afinar?

— T’has de tancar anys a casa i estimular l’oïda. Tots els sentits es poden estimular. Els sommeliers ho fan amb l’olfacte, i nosaltres amb l’oïda. 

Però hi ha un mètode?

— El meu avi en tenia un, que per una banda era una sort i per l’altra un malson. Sort perquè m’ha fet el professional que soc. Malson… perquè és dur, hi ha moments que vols tirar la tovallola. 

Com funciona?

— Es comprava un piano, com més atrotinat millor, i s’hi havia de fer una restauració de cap a peus. O sigui, desmuntar-ho tot fins que només quedava l’arpa amb les cordes. I anar pinçant.

Pinçant…

— Al piano, la majoria de notes tenen tres cordes, de manera que sempre comences per la del mig i després les altres, fins que totes tres estan bé, i això vol dir que està afinat. Es comença sempre pel la, i després hi ha una roda de notes. Jo noto quan està afinat perquè em deixa de molestar a l’orella.

Però molestar de quina manera?

— Com ho podria explicar… Saps quan tens un mosquit que et molesta? Doncs hi ha una vibració que a mi em fa notar que allò no està afinat. I de sobte el mosquit es queda quiet. Aleshores sé que està bé.

I no tens una màquina que ho pot fer, això?

— Seria incapaç de fer-ho. Un piano té variables, perquè són tres cordes, i un punt d’òxid microscòpic en una corda ja pot fer que vibri diferent. En aquest ofici les màquines no van bé per fer la feina.

Quan vas estar preparat?

— El dia que el meu avi em va deixar el seu Yamaha C3 de mitja cua. Em va dir que l’avisés quan hagués acabat, i després de provar-lo em va dir: dono fe que saps fer aquest ofici. És el piano que més il·lusió m’ha fet afinar. 

I tu tenies clar que volies fer això?

— No, tenia devoció per l’avi, em semblava un ésser superior. I amb 12 o 13 anys, quan jo em portava malament –i m’hi portava– em duien amb ells a treballar. Vaig estar un temps en una altra empresa, però quan les coses van començar a anar malament la meva mare i el meu avi em van dir: per què no et planteges seriosament l’afinació? Ara penso que vaig començar massa jove. 

Per què?

— Perquè la gent em devia veure i pensar: què fa aquest nen? Això em va portar males experiències. 

Quines?

— Que algú em digués: un nano com tu no tocarà el piano; o que una senyora directament em comencés a marejar i no em volgués pagar. Alguns dies arribava a casa plorant i dient que no volia afinar més. Però això m’ha fet qui soc. Sé fer moltes coses, però segurament tan bé com afinar pianos no sé fer res més. 

Per què es desafina un piano?

— Pel pas del temps. Els pianos tenen una tensió aproximada d’uns 17.000 quilos, que tiren de dalt a baix, i busca perdre quilos. I nosaltres el que hem de fer és donar-los tensió. Un piano es desafina perquè busca la comoditat. 

¿I si estàs tot el dia escoltant sons, no et tornes maniàtic amb els sorolls?

— Sí. És difícil, el que fem… Dia rere dia escoltant el mateix. De vegades vaig a dormir i sento el “ta, ta, ta” de la tecla. Em curen els trajectes amb cotxe, el silenci… Però sí, soc maniàtic, bastant. 

Però ho gaudeixes?

— Moltíssim. Per mi la millor recompensa és quan venen i te’l proven i et diuen que va millor. Tot i que la majoria de la gent no ho sap valorar. El meu avi sempre m’ho deia. 

Què et deia?

— “Trobaràs relativament poca gent que et valori l’afinació”. I és perquè moltes vegades són pianos per a nens petits, o gent que et diu “però jo ja ho sento bé”, i el piano està fet una autèntica merda. Poques vegades et diran “quina meravella”, perquè molts no tenen l'oïda per poder-ho valorar. Però quan passa, és fantàstic. 

Falten afinadors?

— ¿Saps que de petit, quan l’avi em deia que algú li havia trucat perquè li ensenyés l’ofici, em cardava ràbia? Pensava: ens volen prendre la feina. Ara no passa, ara em fa ràbia la gent que es diu afinador i no ho és. 

Passa molt?

— No fa gaire vaig anar a un estudi de música a la Costa Brava i em van explicar que hi havia anat un home que els havia cobrat en negre i que els havia fet un autèntic nyap. Vaig haver de restaurar-ho, afinar… No sé com es va atrevir a cobrar. Nosaltres paguem els nostres impostos i les passem magres per tirar endavant perquè després hi hagi gent així. Ells ho veuen com un negoci, i afinar pianos no és un negoci. 

Home… és el teu negoci, no?

— Si volgués guanyar diners aniria a treballar d’una altra cosa. I jo detecto que generen desconfiança. Que quan arribo jo, el client ja està pensant: a veure si aquest em torna a cardar. 

I t'agradaria que el teu fill continués la tradició familiar?

— El meu avi va viure una època. La meva mare una altra. I jo estic vivint la meva. Però els pianos electrònics fan mal, i sé segur que el meu fill no tindria prou feina per poder sobreviure econòmicament.