El nas del neandertal no era tan prodigiós ni explica la seva adaptació al fred

BarcelonaFa entre 130.000 i 172.000 anys, un neandertal va quedar atrapat dins d'una cavitat a Altamura (Pulla, Itàlia). Amb els anys no el van cobrir els sediments, i va estar protegit per una capa molt fina de calcita. Tot plegat va fer que es conservés excepcionalment bé: fins i tot s'han preservat les delicades estructures internes del nas. El crani, que es va descobrir el 1993, no s'ha mogut mai del lloc, però ha pogut ser analitzat per un equip d'investigadors de diferents universitats italianes i de l'IPHES-CERCA i la Universitat Rovira i Virgili (URV). La conclusió a la qual han arribat és que l'interior de la cavitat nasal no és excepcional ni explica per què els neandertals van sobreviure a les fases finals del plistocè europeu, quan el clima era gèlid. En canvi, les seves proporcions corporals sí que reflecteixen clarament aquesta adaptació.

És un debat que ha durat dècades dins de la comunitat científica. Se sabia que externament el nas era excepcional, però hi havia la teoria que potser tenia trets interns exclusius dins la cavitat nasal (autapomorfies) que haurien compensat aquesta aparent manca d’adaptació externa. "Les làmines nasals i estructures òssies permeten escalfar l'aire abans que arribi als pulmons –explica Carlos Lorenzo, professor de la URV, investigador de l'IPHES-CERCA i coautor de l'article–. Amb l'estudi hem pogut comprovar que aquestes estructures no permeten un recorregut prou complex per explicar l'adaptació al fred", afegeix.

"Diversos autors havien suggerit trets diagnòstics basats en evidències incompletes. Altamura demostra finalment que aquests trets no existeixen: fins i tot sense aquestes suposades adaptacions, el nas neandertal era perfectament eficient per respondre a les altes demandes energètiques de l’espècie", resumeix Antonio Profico, de la Universitat de Pisa i coautor de la recerca.

Ossos atrapats entre estalactites

L’estudi també revela que la forma característica de la cara dels neandertals probablement no es va desenvolupar com a resposta directa a necessitats respiratòries. Segons els autors, aquest tret respon a una combinació de pressions evolutives diverses que van donar forma a un rostre diferent del nostre: la cara tenia una projecció notable cap endavant en la zona del nas i de les dents superiors, i no tant a la mandíbula inferior.

“L’observació de la cavitat nasal d’Altamura indica que aquesta només segueix el prognatisme mitjofacial en la seva part més anterior, sense canvis substancials en la seva zona funcional –explica Costantino Buzi, investigador de la Universitat de Perusa–. Podem concloure que el nas no és el motor evolutiu del prognatisme mitjofacial, tot i que sí que hi està condicionat. Altres pressions adaptatives i constrenyiments van modelar la cara neandertal, generant així una configuració diferent de la nostra però plenament funcional en el clima rigorós del plistocè tardà d’Europa”. La recerca ha inclòs la generació d’un model tridimensional complet de la cavitat nasal a partir de les imatges endoscòpiques, una eina que obre la porta a futurs estudis sobre el rendiment respiratori dels neandertals i les seves adaptacions fisiològiques.

No ha estat fàcil accedir al crani i estudiar-lo virtualment. El lloc on es troba és força excepcional i el van localitzar un grup d’espeleòlegs. Després de descendir més de 15 metres per un conducte vertical, van accedir a una xarxa de passadissos on les parets estaven cobertes d’ossos animals atrapats entre estalactites i estalagmites. Al final d’aquest recorregut van descobrir una petita sala on, enmig d’una gran columna de calcita coberta de coral·loides, sobresortia un crani humà extraordinàriament ben preservat. Les exploracions posteriors van confirmar que, a més del crani, hi havia nombrosos ossos del mateix individu, que va ser batejat com l’"home d’Altamura". L’estudi s'ha publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences.