Need for speed

L’espectador que vagi al cinema buscant idees, reflexió, pot estar temptat de trobar en aquesta adaptació de la popular saga de videojocs automobilístics algunes claus de l’imaginari ianqui: l’omnipresència de l’impuls competitiu, el xoc entre la ingènua Amèrica rural i la perfídia urbana, les tensions entre l’honesta Amèrica obrera i el poc fiable món corporatiu... Tanmateix, deixar-se endur per aquests brots de significació seria no fer justícia al festival d’èpica hiperbòlica i festiva irresponsabilitat que proposa Need for speed.

I la pregunta és: què queda quan un film renega de la profunditat psicològica i la versemblança narrativa? Doncs, per exemple, vibrar amb unes escenes d’acció que, com a la recent Rush, invoquen un cert esperit realista en detriment de la pirotècnia digital. O també la possibilitat de gaudir amb els histrionismes de dos actors de solvència contrastada: Aaron Paul ( Breaking bad ), que segueix rememorant l’afectada aflicció del rebel James Dean, i Michael Keaton, rei de la festa, mestre de cerimònies i cor grec d’aquesta tragèdia efervescent i intranscendent.