Nit pop amb cara A i cara B
La resurrecció del vinil té un no sé què de justícia poètica. Quan els músics venen els discos al final dels concerts, salta a la vista que el cedé es va arronsant enfront d'un vinil que torna a treure pit. Veure adolescents comprant vinils sembla un anacronisme, però està passant. És més estrany veure gent gran en un recital de Joan Colomo, i divendres a Calonge també hi havia algun matrimoni d'avis despistats. Deu ser la gràcia dels festivals estiuencs. I això que l'Interludi comença a les onze de la nit, una hora pensada per atreure sobretot els joves.
La música a dins
La nit pop a la plaça d'armes del castell té dues cares. La cara A la protagonitza Maria Coma. "Aquesta noia porta la música a dins", comenta la senyora del meu costat quan ja fa una estona que la cantant, compositora i pianista toca peces de l'àlbum Magnòlia , que va florir el novembre del 2011. L'acompanyen Nico Roig, que estrena guitarra, Miguel Serna (baix i contrabaix) i Pau Vallvé (bateria i productor del disc). La Maria fa una música intimista i hipnòtica, amb lletres que parlen de cels salats i deserts de sal i gomets rodons i mars de colors. "Tinc por de mi per si marxo corrent, tinc por de la pluja, també de la gent".
La cara B de la vetllada pop va a càrrec de Joan Colomo. I aquí, ai, sóc jo la que tinc por de mi per si marxo corrent. Em costa entrar-hi, en la música d'aquest noi, potser perquè em bloquejo en sentir-lo parlar a l'estil Albert Rivera, amb frases que comencen en català i acaben en espanyol, o viceversa. També és cert que ja tinc una edat i que em sedueixen les propostes diguem que més convencionals. Vaja, que el problema segur que és meu: sóc poc alternativa. Perquè val a dir que Colomo es fa amo de l'escenari, es riu del mort i de qui el vetlla i aconsegueix que els espectadors s'ho passin de conya. Ah, i té el detall d'explicar-nos les cançons, no fos cas que ens perdéssim: "Aquesta és la cançó de l'ocell, que es diu L'ocell i parla d'un ocell".