Nora Navas és la Doña Rosita de Lorca
L’obra del poeta granadí torna a Barcelona, al Teatre Nacional, 80 anys després de la seva estrena
BarcelonaEl poeta Federico García Lorca va estrenar Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores el 1935, al Teatre Principal Palace de Barcelona, amb Margarida Xirgu. L’actriu rebia diàriament un regal anònim: un ram de flors. Era de les seves admiradores més fervents, les floristes de la Rambla. El poeta i dramaturg granadí els hi va agrair amb una representació especial un diumenge. Aquell dia Lorca es va adreçar a les floristes: “ Como una balanza, la Rambla tiene su fiel y su equilibrio en el mercado de flores, donde la ciudad acude para cantar bautizos y bodas sobre ramos frescos de esperanza y donde acude agitando lágrimas y cintas en las coronas para sus muertos ”. Ara que l’obra torna a Barcelona -es podrà veure al TNC des d’avui i fins al 6 d’abril-, l’equip de Doña Rosita la Soltera va voler presentar l’obra precisament en l’escenari descrit per Lorca: la Rambla.
Feia molts anys que aquesta obra no es veia a la capital catalana. L’última vegada va ser el 1981, amb Núria Espert i sota la direcció de Jorge Lavelli. Nora Navas, que es posa a la pell de la Rosita en aquesta nova versió dirigida per Joan Ollé, confessa que tan bon punt va acceptar el paper va trucar a Espert. “És una obra plena de vida”, afirma la intèpret, que acaba de guanyar un Gaudí com a millor actriu per Tots volem el millor per a ella. “No volia que la Rosita fos una víctima. Volia dignificar la seva frustració. Passa el temps, però la Rosita manté els ulls joves”, afegeix l’actriu.
L’esport del “què diran”
La Rosita, la protagonista d’aquest “poema per a famílies”, com el va descriure Lorca, viu a casa dels seus oncles, a Granada. És la Granada de finals del XIX. “La gent practica un esport brutal, que és el què diran”, afirma Ollé. La Rosita, enamorada del seu cosí, promet esperar-lo quan ell marxa a l’Argentina. El cosí mai torna, però ella es manté ferma en el seu compromís. Passen 25 anys i la Rosita es converteix en la solterona, com li diuen els nois del passeig. “El subtítol tampoc és innocent: el lenguaje de las flores ens porta immediatament a un univers de cursileria decimonònica i provinciana, però també a la condició de les flors com l’òrgan reproductor de les plantes”, assenyala Ollé. “La primera frase de l’obra és « ¿Y mis semillas? », i la pronuncia el Tío (interpretat per Enric Majó), un home fascinat per la rosa mutabile, una flor que només viu un dia. Ell i la Tía, la seva dona, no han tingut fills, com Lorca, com Yerma, com el Joven de l’obra Así que pasen cinco años ”,afegeix el director teatral per explicar l’obsessió de l’autor amb la no descendència.
Dosis de consciència social
Si Navas va trucar a Núria Espert, Carme Elias, que interpreta la Tía, va trucar a Julieta Serrano, que va fer el mateix paper en una representació que es va estrenar a Madrid, però que no va arribar mai a Barcelona. “La Julieta Serrano em va dir que a l’obra de Lorca hi trobaria Txékhov. I és veritat que té aquest perfum”.
Mercè Arànega interpreta el personatge més real de l’obra: l’Ama. “Veu la falsedat del seu entorn, com aquesta falsedat fa infeliç la Rosita, i ho diu”, explica Arànega. “És la consciència social, però no sabem quasi res sobre ella. Viu per als altres com passa quasi sempre amb els pobres”, afegeix.
El regal de les floristes de la Rambla no és l’única anècdota que va acompanyar l’estrena de Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores a Barcelona el 1935, un any abans de l’esclat de la Guerra Civil. L’actor Joan Anguera en sap una altra. En un sopar, després de l’estrena, Lorca compartia taula amb la Xirgu i Josep Maria de Sagarra. L’escriptor va voler portar un poema satíric que havia escrit feia poc: Balada de Fra Rupert. “La Xirgu va pujar a una taula i va començar a recitar com si es tractés d’una tragèdia grega: «Gustós, senyores, m’avinc a explicar-vos com els tinc / Els tinc grossos i rodons com els Pares Felipons. / I els tinc nets i sense tites com els Pares Jesuïtes. / Els tinc frescos i bonics com els Pares Dominics. / Cadascun em pesa un quilo com els del Pare Camilo». Lorca va dir que amb un poeta com Sagarra i una actriu com la Xirgu, la llengua catalana no podia morir mai”.
El poeta dels treballadors
Lorca va estrenar a Barcelona Mariana Pineda i Doña Rosita el 1935. Van ser les últimes que estrenaria amb vida. Aquell setembre del 1935, la revista L’Hora descrivia Lorca com “el futur gran poeta de la classe treballadora”. En una entrevista , el poeta i dramaturg defensava el teatre com a mitjà per educar “les multituds”: “El teatre artístic, purament artístic, ha fallat sorollosament. I ho comprendreu tot seguit si mireu la seva desviació del camí que seguiren les masses populars. Va trobar-se que mancava d’ambient, de caliu. El gran públic va a veure la seva vida i els seus problemes”. Lorca moriria afusellat onze mesos més tard.