L’obsessió per trencar el silenci del franquisme

BarcelonaCipriano Martos Jiménez va morir el 17 de setembre de 1973 després de 21 dies d’agonia a l’Hospital Sant Joan de Reus, on el van ingressar perquè havia ingerit una ampolla d’àcid sulfúric. Suposadament, segons la versió dels guàrdies civils, se l’havia begut tot sol mentre estava detingut a la caserna de la Guàrdia Civil. Tenia només 31 anys. Martos va patir una doble condemna: la mort i l’oblit. “El silenci que va imposar el franquisme va ser terrible, i el pitjor és que va aconseguir que pràcticament ningú s’enrecordés de Cipriano Martos”, assegura el periodista Roger Mateos, que es va obsessionar per respondre els interrogants que envoltaven la mort d’aquest idealista que somiava en una revolució que enderroqués Franco. El maig passat Mateos va publicar el resultat de la seva recerca, Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista (Anagrama), i ahir, acompanyat del germà de Cipriano, Antonio Martos, l’activista per la memòria històrica María José Bernete i el periodista Plàcid Garcia-Planas van presentar-lo davant el públic de l’Ateneu Barcelonès.

Han passat prop de 45 anys d’ençà de la mort de Cipriano Martos, però el seu germà Antonio encara s’emociona quan recorda la infància compartida. Vivien en una pobresa extrema en un poble de Granada. L’Antonio era el gran i cuidava els germans mentre els pares es trencaven l’esquena per un jornal misèrrim. L’Antonio va saber transmetre molt bé ahir a l’Ateneu com era el seu germà petit. I ho va fer sense adjectius. Va explicar com jugava amb la Teresa, la filla d’uns veïns que no es podia valer per si mateixa, com estimava els gossos i els gats i com era incapaç de matar un ocell malgrat la fam que patien. “Tinc devoció per l’Antonio. Tots els testimonis descriuen el Cipriano com una bona persona, humil, extraordinàriament generós, molt tímid i valent, i totes aquestes qualitats les té el seu germà”, va dir Mateos. El franquisme va voler enterrar Cipriano per sempre però Bernete va recordar una llarga llista de persones que persisteixen en la seva lluita perquè Franco no guanyi la batalla de la memòria. No és fàcil. “És terrible quan vols informació i et trobes que no pots accedir al nom dels botxins”, va dir Bernete, que s’ha trobat moltes portes tancades i molts noms esborrats i guixats. “El treball de Mateos és una excepció, perquè d’investigacions com aquesta pràcticament no se’n fan. Va tancant interrogants i encaixant les peces, i per fer-ho està disposat a fer-se mal”, va dir Garcia-Planas.

Molts van col·laborar perquè Mateos pogués tenir una còpia del sumari sense censures i amb el nom de tots els guàrdies civils implicats en la mort de Cipriano Martos. Però ha sigut l’obsessió del periodista per obtenir respostes el que ha fet possible que avui puguem saber qui era aquest activista que va emigrar a Sabadell el 1969 i es va afiliar al Partit Comunista (marxista-leninista). I, sobretot, Mateos ha sabut explicar el seu sacrifici vital. Martos va ser interrogat durant més de 50 hores. “Avui tenim raons per afirmar, gràcies als testimonis i taxativament, que aquells dies va viure un autèntic infern, un malson de detencions, d’arbitrarietats i de violència. Va ser torturat, vexat i humiliat”, diu Mateos.

El PSOE vol aconseguir en dos mesos el que no s’ha fet en 40 anys. El president espanyol, Pedro Sánchez, va concretar ahir que pretén que s’exhumi el cos de Franco al Valle de los Caídos al juliol. Fa poc més d’una setmana el secretari de justícia i nous drets del PSOE, Andrés Perelló, va anunciar que volien modificar la llei de memòria històrica per poder treure les restes de Franco del mausoleu. Sembla que el procés s’accelerarà, segons va comentar Sánchez en una conversa informal amb periodistes. A finals del 2017, després d’anys en què la llei de memòria històrica no ha rebut recursos per fer-se efectiva sota els governs del PP, el PSOE va portar al Congrés una proposició no de llei que incloïa exhumar el cos de Franco, traslladar-lo a un altre lloc i convertir el Valle de los Caídos en un espai per a la reconciliació i la memòria col·lectiva democràtica.