BarcelonaEl personatge del teu debut, A los rusos les gustan los abedules , va néixer a l'Azerbaidjan a mitjans de la dècada dels 80, igual que tu. ¿Hi havia la voluntat d'explicar la teva pròpia experiència personal?
No. El punt de partida de la novel·la va ser la història d'un amic d'un altre amic del meu pare, que va veure com una dona era assassinada a l'Azerbaidjan. La van tirar per la finestra i va caure al davant dels seus peus. Vaig començar a escriure-la fa cinc anys amb la voluntat d'explicar aquesta història.
Vas créixer a Bakú, parles rus i escrius en alemany... Et va costar, publicar el llibre?
No. Va ser relativament fàcil. Havia fet diversos cursos d'escriptura creativa. Vaig començar fent contes, i em va caldre força temps per descobrir els mecanismes de la novel·la, però quan la vaig tenir escrita no em va costar gaire trobar un editor alemany que s'hi interessés.
En poc més de 200 pàgines construeixes una novel·la d'una complexitat ideològica notable.
El primer que volia fer era escriure sobre els pogroms armenis a Bakú a principis dels 90, dels quals no s'ha parlat gaire. A poc a poc la història alemanya va anar prenent importància, sobretot perquè durant aquells anys la discussió social era considerable... A tot això s'hi va afegir la línia argumental israeliana. Em vaig adonar que el racisme d'una part de la població d'Israel era semblant al que es vivia a Alemanya en aquells moments.
Al principi de la novel·la ens trobem amb una noia, Masha, intèrpret del francès i del rus, que viu amb un noi, l'Elisha. Ell té un accident aparentment sense importància que es va complicant. La primera part del llibre és realment dura. Hi ha un passatge en què ella mata una llebre que troba a la carretera i fa un pacte amb Déu perquè el sacrifici estalviï la mort d'Elisha.
Aquest era un dels passatges del llibre que, precisament, volia ser una mica divertit [riu]. Els problemes de l'Elisha provoquen una autèntica desconnexió psicològica a la Masha. Ella vol fer les coses bé, però el seu calvari és una mica extrem.
Encara que tots dos no arriben als 30 anys, sembla que visquin com una parella de mitjana edat.
Porten una vida tranquil·la i pacífica, i ella ha viscut diverses relacions abans. Amb l'Elisha defugen els reptes: ell atribueix tots els problemes al fet que ella és immigrant, i ella no vol parlar del seu passat.
La Masha és força ambiciosa, laboralment parlant, i constantment es pregunta per la seva identitat. Se sent molt incòmoda amb les comunitats nacionals.
En aquest aspecte, la Masha i jo pensem igual. No crec en les nacions, són un concepte reduccionista, que defuig els problemes culturals, amb l'excepció del tractament en termes generalistes. A Alemanya és diferent. És un estat format recentment i sempre ha tingut dificultats per trobar trets que distingeixin la comunitat alemanya d'altres pobles. Alhora, la societat alemanya encara és força racista. El ciutadà alemany tipus encara és blanc i de classe mitjana.
Vas arribar a Alemanya amb 11 anys. Com ha canviat el racisme, en aquestes últimes dues dècades?
Se'm fa difícil de dir, perquè sóc blanca i rossa. L'únic que em fa diferent dels alemanys és el meu nom i cognom. A més, visc en un barri multicultural, amb un percentatge alt de població islàmica, i allà les coses són diferents. Així i tot, els fills dels immigrants encara no són vistos com a alemanys per un sector important de la ciutadania.
La Masha es discuteix sovint sobre Israel i Palestina amb amics seus. En un dels capítols de la novel·la acaba dient a un dels personatges: "Jo no sóc Israel!"
Les meves arrels jueves m'han portat a fer-me preguntes. A Alemanya les referències a Israel són encara constants. Sembla que pel fet de ser jueva m'hagi de col·locar en un bàndol o en l'altre, i no és així.
Passa el mateix amb la sexualitat. La Masha té nòvio, però recorda relacions amb noies i més endavant en torna a tenir.
La nacionalitat i la sexualitat tenen punts de connexió. El desig és inestable com les nacions. M'agrada pensar-los junts. Pensar l'altre, fixar-s'hi i sentir-s'hi atret és fonamental. Crec que la vida seria molt més fàcil si no ens jutgessin pel lloc d'on venim ni pel que ens agrada. Tots dos temes són canviants, però són eines de classificació social que encara s'utilitzen.
A la novel·la, la Masha se'n va a viure a Israel. No sabem si en el futur tornarà a Bakú. ¿Tu ho has fet?
Sí. Dues vegades. L'última va ser fa tres anys. Hi vaig estar tot un mes. Ha canviat molt. És una societat totalment nova i diferent, però encara m'agrada.