Els ‘overbookings’ de la Caputxinada
BarcelonaEls temps no han canviat tant. Exactament 50 anys després, el convent dels Caputxins de Sarrià es va tornar a quedar petit per acollir l’acte de commemoració de la Caputxinada, una fita de l’antifranquisme commemorada in situ pel Memorial Democràtic. Overbooking i nostàlgia. No han canviat la disciplina i la puntualitat que el 9 de març del 1966 van servir als estudiants per burlar la policia: quan els grisos es van assabentar del lloc de la reunió, tots els estudiants, professors i intel·lectuals convocats (Jordi Rubió, Joan Oliver, Espriu, García Calvo, Sacristán, Maria Aurèlia Capmany, Antoni Tàpies...) ja eren dins, amb poques ganes de sortir: tot i la por, sabien que havien començat a guanyar.
Amb més cabells blancs, però amb idèntica puntualitat i ordre, centenars d’homes (i algunes dones) van fer cua ahir al vespre, sota la pluja, ordenadament, per accedir a un auditori que novament es va quedar curt. Si fa cinc dècades van haver de dormir al terra, ahir molts van aguantar dues hores a peu dret, impassibles.
Tot just arribar, veient-los tan soferts, em va fer vergonya passar al davant sota el privilegi de periodista. Vaig afegir-me a la cua amb esperit franciscà. La Júlia Soler, economista, de seguida em va oferir que m’arraulís sota el seu paraigua i es va presentar: “La primera matinada, el Creix [el temut cap de la brigada políticosocial] va deixar entrar el meu pare perquè m’estirés de les orelles i em tragués. Però no vaig voler sortir. Amb el pare va entrar el primer diari, el Correo Catalán, que ja parlava de nosaltres”. La Júlia va acabar deixant a Manuel Sacristán el llit d’una cel·la que li havien assignat i ella va dormir a terra. “Sí, jo he dormit amb el Sacristán!”
El sinistre Creix va tornar a agafar protagonisme durant l’acte. Raimon Obiols, que va parlar en nom dels 18 professors que van incorporar-se a la Caputxinada, va recordar un altre overbooking, el que van patir els professors i intel·lectuals als calabossos de la Via Laietana un cop dissolta a la força la reunió clandestina: l’Oliver anava repetint el seu divertit “Creix... però no et multipliquis” i de nit, insomne, de tant en tant deixava anar un sonor “¡Canallas! ”, que rebia la preceptiva resposta estil 23-F: “ ¡Cállense, coño! ” Obiols també va ser testimoni de com el Rubió, que tenia 79 anys però a qui la Caputxinada havia rejovenit, etzibava a un jove policia “Sóc a casa meva”. Efectivament, havia nascut en aquell immoble de la Via Laietana. I va poder comprovar, encara, com Josep Martorell, nerviós per la sintaxi amb què es transcrivien les seves paraules, esclatava impacient: “¡No, no y no! Primero sujeto, luego verbo y luego predicado ”. En Creix encara va treure el cap un cop més en boca de fra Botam, provincial dels caputxins durant els fets: “Anys després, defenestrat, el vaig veure un dia al carrer, enfonsat: feia llàstima”. Però ja s’ho havia vist a venir. A Sarrià, en un moment s’havia sincerat: “ Vaya usted a saber si esta gentuza dentro de poco seran nuestros gobernantes ”.
Acolliment, dignitat
Però allò que realment van voler remarcar tant Botam com fra Gil Parés, actual provincial, o fra Castells, un jove bibliotecari durant la Caputxinada, va ser l’esperit d’acollida, dignitat i responsabilitat que els va impulsar a assumir el risc que se celebrés al seu convent, en ple franquisme, l’acte fundacional del Sindicat Democràtic d’Estudiants. Van fer el que sempre havien fet: des del 1587 els franciscans practiquen l’acollida a Sarrià.
Botam, a més, va voler recordar uns germans caputxins que van sortir per anar a informar el cònsol nord-americà, Mr. Moss, actualment un defensor del procés català. Mentre que l’apunt transversal va venir de la mà de l’exdiputada Teresa Eulàlia Calzada, que va rememorar carinyosament com Mas-Colell li havia retret que no el votés com a delegat estudiantil perquè era comunista. En efecte, l’exconseller convergent aleshores era un dels dirigents estudiantils del PSUC que s’escapava a París amb passaport fals, “no perquè no en tingués, sinó perquè els pares me l’amagaven perquè no fes tonteries: tots érem molt joves!” Paradoxalment, Calzada acabaria com a diputada eurocomunista al Parlament.
L’ overbooking d’ahir també va pagar la pena, sí. I em va recordar altres plens massius als Caputxins en les misses del pare Jordi Llimona o en sessions infantils de cine a l’auditori de la Caputxinada. Acollida, sempre acollida.