Cinema

Paolo Sorrentino: "Maradona em va salvar la vida"

BarcelonaL’última pel·lícula de Paolo Sorrentino no examina les contradiccions d’una jet set decadent o les intrigues vaticanes d’un jove Papa, sinó que relata la història de com la vida va canviar-li de la nit al dia quan era adolescent. Fue la mano de Dios, que ja es pot veure als cinemes i aviat s’estrenarà a Netflix, és una carta d’amor a la seva família, un retrat exuberant d’un Nàpols enfebrat pel fitxatge de Maradona i una tràgica història de pèrdua i retrobament amb un mateix. La pel·lícula més sincera i emocionant del director de La gran bellesa.

Tràiler de 'Fue la mano de Dios'
Cargando
No hay anuncios

Ha portat aquesta història dins seu durant molts anys. Quan va decidir convertir-la en pel·lícula i per què?

— Em vaig decidir després de veure Roma, d'Alfonso Cuarón. Va ser tota una revelació i em va assenyalar el camí per fer la meva pel·lícula i la manera perfecta d’explicar una història tan personal i privada. I per què? Per moltes raons. Vull que els meus fills sàpiguen per què soc com soc, per què estic tan ple de defectes i per què recorro tant a la ironia per amagar-los, com fan els meus pares en la llarga escena del dinar familiar. També l’he rodat perquè ja porto 35 anys en un diàleg intern sobre els meus dolors més íntims i se’m va acudir que potser fent la pel·lícula es movien les aigües una mica i canviava alguna cosa.

Cargando
No hay anuncios

És tot un cant a la seva ciutat, Nàpols.

— L'hi dec tot, és on vaig passar la primera meitat de la meva vida. Durant molt de temps vaig pensar que el món era Nàpols. De fet, els napolitans que hi viuen encara ho pensen, que el món és Nàpols, i el que passa fora no els importa gaire. En part és per això que vaig marxar de la ciutat: el mateix que t’ajuda quan ets un nen després et pot acabar limitant.

Cargando
No hay anuncios

¿El futbol l’ha salvat de les tragèdies de la vida?

— Més que el futbol, Maradona. Quan va morir jo estava fent el muntatge, i la pel·lícula és un homenatge a Maradona però també un acte de gratitud, perquè realment crec que em va salvar la vida. I la meva única pena és que ell no hagi pogut veure la pel·lícula.

Cargando
No hay anuncios

I quin va ser l’impacte de Maradona a Nàpols?

— Va transformar la ciutat. Abans de l’arribada de Maradona, Nàpols vivia un moment difícil: havia patit un terratrèmol, estava molt empobrida, hi havia una guerra de bandes de la Camorra i la gent gairebé no sortia de casa. El fitxatge de Maradona va ser com un alliberament comparable a l’arribada dels americans durant la Segona Guerra Mundial. Més que una persona, ell era una icona religiosa. Maradona no arribava als llocs, s’hi apareixia. Com a la seva presentació a l’estadi, quan va sortir d’una mena de cova fosca i es va aparèixer al mig del camp. Per això la gent no el reconeixia quan el veia per la ciutat, perquè conduïa cotxes petits i tothom se l’imaginava en un BMW, no un Fiat Panda.

Cargando
No hay anuncios

També reivindica el poder guaridor del cinema. En la pel·lícula se cita Fellini, que deia que "les pel·lícules no són importants, però ajuden a viure".

— En el fons, el futbol i el cinema són el mateix, una història d’hora i mitja que no saps com acabarà. Els dos ofereixen una cosa paral·lela a la realitat. Molta gent necessita el futbol per evadir-se, i el cinema també és un refugi en temps difícils. No accepto que el cinema s’estigui morint o que el futbol ja no sigui el que era abans, potser perquè intento prolongar la meva adolescència i em nego a pensar que el futbol no és igual que en la meva adolescència. Ni el cinema ni el futbol moriran mai perquè seguim necessitant creure que un altre món és possible.

Cargando
No hay anuncios

Fellini apareix en una escena de la pel·lícula però no se’l veu, només se'l sent. Per què?

— Perquè jo tampoc el vaig arribar a veure, només el vaig sentir parlar. La presència de Fellini a la pel·lícula està basada en la realitat: el meu germà va anar a un càsting d’una pel·lícula seva que es va fer en un d’aquells grans palaus antics. Fellini va venir a buscar extres a Nàpols i és per això que forma part de la pel·lícula, no és que el volgués homenatjar especialment.

Cargando
No hay anuncios

A Fue la mano de Dios no hi ha escenes i composicions tan barroques com en les seves altres pel·lícules.

— Sí, és un film més senzill i petit, fet de records i sentiments. Per això, instintivament, vaig optar per una posada en escena menys complexa. Volia parlar d’una manera directa dels sentiments dels personatges, sense filtres. I per això cal un estil no gaire elaborat. Amb Fue la mano de Dios he descobert que puc explicar històries d’una manera senzilla.