La paraula compartida: 10 versions de Leonard Cohen
Músics de diferents generacions han recollit la influència del cantautor canadenc
BarcelonaUn dels llocs comuns que acostumen a fer servir els detractors de Leonard Cohen, que n’hi ha, és que les seves cançons no són música, només són lletra. Més enllà de l’excés de diòptries d’aquest judici, si acceptem que aquest és un pecat de Cohen, també podríem considerar que és alhora la seva salvació. Perquè aquest defecte i/o virtut explica per què és un artista del qual s’han fet tantíssimes versions. Si només s’ha de respectar la lletra i una melodia mínima, llavors es pot adaptar Cohen de mil maneres diferents. A més, si ens quedem només en les paraules, el tornassol dels seus versos ja accepta múltiples interpretacions. Aquí en recollim deu de les més significatives.
La primerenca: ‘Hey, that’s no way to say goodbye’, per Judy Collins
‘Hey, that’s no way to say goodbye’, per Judy CollinsVa ser més que una gran amiga: Judy Collins va encoratjar Cohen a cantar. De fet, uns anys abans que ell s’atrevís a enregistrar els seus poemes en format cançó el 1967, ella ja feia 'Suzanne' en directe. L’any següent ja la cantaven plegats sobre l’escenari i Collins incloïa apropiacions de 'Sisters of Mercy' i 'Hey, that’s no way to say goodbye' al disc 'Wildflowers'. És curiós adonar-se ara com els primers artistes que van voler rellegir Cohen als anys 60 eren tot dones: Sandy Denny, Mama Cass i Nina Simone. Aquelles paraules no tenien gènere.
La definitiva: ‘Hallelujah’, per Jeff Buckley
Aquesta cançó del 1984 no era de les més estimades o més recordades de Cohen. Però el 1994 va arribar un jove de veu prodigiosa que la va redimensionar com si fos una catedral. Un monument a l’art de la interpretació també com un acte creatiu: pronuncia més de trenta vegades la paraula "hallelujah" i sempre ho fa de manera diferent. Una apropiació minimalista i alhora espectacular que sovint apareix en posicions altes a totes les llistes de millors versions mai gravades.
La germana: ‘Bird on a wire’, per Johnny Cash
A mitjans dels 90, només els fans del country apreciaven Johnny Cash. Llavors es va ajuntar amb el productor Rick Rubin per enregistrar el primer volum de les 'American recordings'. Cançons sense cap mena d’artifici que eren tot moll de l’os. Moltes eren versions on despullava fins a l’essència l’original. Amb aquest tema no va fer falta. La cançó de Cohen del 1969 ja era exactament el que buscava Cash. Així que, en realitat, ambdues interpretacions es miren de tu a tu. I totes dues des d’allà a dalt, des de la torre de la cançó.
La nostra: ‘Suzanne’ convertida en ‘Susanna’ per Toti Soler
No és cap secret que a la música de Leonard Cohen fa ressonar l’onatge del Mediterrani. Sovint s’ha deixat despentinar per brises gregues o ha enrolat al seu equip instrumentistes que duen la poètica meridional a l’ADN, com Javier Mas. Per això, les seves cançons accepten tan bé la reescriptura en llengua romànica. Toti Soler va matinar força a l’hora d’adaptar-lo: el 1972 va interpretar 'Suzanne' en català (amb adaptació de Josep M. Andreu) sense que la mètrica perdés ni un bri de màgia.
La fallida: ‘First, we take Manhattan’, per R.E.M.
Com la gran majoria de discos d’homenatge on diferents artistes es reparteixen versions d’un dels seus ídols, 'I'm your fan' (1991) s’havia d’auditar més com a gest que com a recull de versions brillants. Era més important que R.E.M., en el cim de la seva popularitat, desviessin l’atenció dels seus fans també cap a la música de Leonard Cohen que el valor de la versió que feien per si mateixa. D’aquell disc, de fet, sortien més ben parats del repte John Cale, James, Pixies i Robert Forster. Però no eren tan famosos.
L’agenollada: ‘I can’t forget’, per Jarvis Coocker
La gran festa d’homenatge a Leonard Cohen, però, no va ser 'I’m your fan', sinó 'Leonard Cohen: I’m your man', un concert del 2005 que es va convertir en documental el 2006. Pel reclinatori d’aquesta celebració a l’Opera House de Sydney hi van passar molts artistes, la majoria del quals, emmordassats pel respecte i l’admiració al mestre. Jarvis Cocker no tant. Ell va voler aproximar-se a Cohen emmirallant-se en el seu tarannà faldiller, dandi, seductor i una mica cínic. I el vestit, val a dir, li esqueia prou bé.
La fosca: ‘Avalanche’, per Nick Cave
Començar una carrera en solitari amb una versió obscura d’una peça ja de per si obscura és tota una declaració de principis. Això és el que va fer Nick Cave amb els Bad Seeds al disc 'From her to eternity' (1984). 'Avalanche' era la primera clatellada d’un disc convuls, misteriós i atapeït de dimonis. Després, Cave tindria trobades més amables amb el cançoner del canadenc. Però aquesta (tot i ser magnífica) costa de rosegar. Només Coil i Who By Fire poden discutir-li la medalla a la versió més eixuta.
La inevitable: ‘Pequeño vals vienés’, per Enrique Morente & Lagartija Nick
Els poemes de Federico García Lorca en veu de Leonard Cohen són com un bumerang: es llança des de Granada, travessa l’Atlàntic, torna passant per Centreeuropa i cau a les mans d’Enrique Morente, de nou a Granada. Potser aquesta trajectòria no estava pensada així des de bon principi, però un cop s’escolta el disc 'Omega' s’aprecia com d’inevitable i natural era aquest recorregut. Perquè Cohen, fins i tot quan musicava paraules que no eren seves, era un model d’inspiració. I un model de revolució artística, també.
L’actualitzada: ‘The partisan’, convertida en ‘El partisanu’ per Nacho Vegas
Sovint, les noves generacions han volgut veure Cohen com una icona d’una altra època, com l’artista que escoltaven els pares, no ells. Llavors és quan ha d’arribar algú com Nacho Vegas per recordar que Cohen és una constant, no una intermitència. Quan va començar a fer la seva versió de 'La complainte du partisan', d’Emmanuel d’Astier de la Vigerie i Anna Marly, el far que el guiava era Cohen, que va rescatar aquesta peça de les trinxeres de la Segona Guerra Mundial per advertir-nos que a qualsevol època calen himnes que mobilitzin la resistència.
L’última: ‘Lover, lover, lover’, per The Districts
No és la versió més lluïda de totes les que s’han fet de Cohen (tot i que el gemec de Rob Grote és força emotiu), però sí que és una de les més recents. O la demostració que el 2016 la discografia de Leonard Cohen continua sent una font on diferents artistes de l’actualitat encara van a beure. De fet, quantes versions de Cohen escoltarem ara a partir de la seva mort? Qualsevol músic pot fer-ho: només cal vestir una lletra i una melodia. La música pot ser la que cadascú vulgui.