Arxius en temps de guerres i algoritmes: qui custodiarà la memòria?

Barcelona¿En el futur deixarem que la IA decideixi què recordem? Com protegeixen els seus arxius i la seva història Palestina, Ucraïna o el poble saharaui? Com fer que els arxius representin tothom i no només les elits? Quins arxius s’han creat per fer front a l’opressió? Quins són els perills del fet que la memòria digital estigui tota en mans privades? ¿La IA pot canviar el consum d’informació històrica?

A totes aquestes preguntes i a moltes més intentaran respondre més de 2.000 professionals de 110 països que es reuniran del 27 al 30 d’octubre a Barcelona, en el Congrés Internacional d'Arxivers, la cita més important a escala mundial en l’àmbit dels arxius i la gestió documental. "Coneixem passats, creant futurs" és el títol d’un congrés que vol reflexionar sobre el paper dels arxius en un món en transformació.

"Quan els serbis van entrar a Sarajevo, el primer que van fer va ser controlar l’aeroport, la central elèctrica i les vies d’accés, i cremar l’arxiu. Cremar patrimoni no només significa deixar un poble sense memòria, sinó també sense documents que testimonien els seus drets", explica Alan Capellades, un dels ponents del congrés i cap de secció de planificació i inspecció dels serveis de suport del sistema d’arxius de Catalunya. L'agost del 1992, els serbis no només van incendiar la Biblioteca de Sarajevo, que guardava tot el patrimoni documental, sinó també l’Institut Oriental de Sarajevo, que tenia una de les col·leccions de manuscrits islàmics, jueus i otomans més importants d’Europa.

Durant la invasió del Líban del 1982, els israelians van destruir el Centre d'Investigació Palestina, creat el 1965 per recollir fotografies, pel·lícules i documents sobre la història del país. No era la primera vegada que intentaven emportar-se aquest arxiu de la memòria col·lectiva palestina. A la dècada dels setanta hi van enviar una carta bomba i van fer explotar un cotxe davant l'edifici. Amb el genocidi d’Israel a Gaza, gairebé tots els elements que configuren i conformen la memòria col·lectiva i privada palestina han estat destruïts. Es calcula que s’han aniquilat 104 jaciments, institucions culturals, museus i arxius. Entre altres, els Arxius de Gaza, amb 150 anys de documents, i la mesquita d’Omari i tota la seva biblioteca.

El contraarxiu palestí

"La destrucció del patrimoni és part d’una campanya sistemàtica per destruir la història, la memòria, la cultura i el coneixement d’una població. És una pràctica que va començar amb la Nakba [l’èxode del poble palestí entre el juny de 1946 i maig de 1948] i és part d’una política que té com a objectiu fer realitat una fantasia racista, que és el Gran Israel", explica la historiadora, arqueòloga i arxivera libanesa Jamila J. Ghaddar, que dirigeix Archives & Digital Media Lab. Des d’aquest organisme, s’ha impulsat Fighting Erasure (Lluitant contra l’esborrament). "L’objectiu és recollir i preservar informació penjada a Telegram, X, Facebook... i documentar el genocidi a través de la mateixa població que el viu", diu Ghaddar. Tenen molts reptes, perquè treballen entre bales, bombes, setges i amenaces de tota mena, però consideren que l’arxiu és una arma de resistència.

"Davant l’apartheid arxivístic i la destrucció i el robatori constants d’arxius i documents històrics, diverses generacions de palestins, juntament amb aliats i còmplices d’arreu de la regió i del món, hem creat un contraarxiu potent per preservar històries alternatives i rebatre el relat sionista —afirma Ghaddar—. El contraarxiu fa present el poble sobre la seva terra i documenta tant els intents d’esborrament com la resistència que s’hi oposa. En general, les iniciatives arxivístiques palestines s’organitzen segons temes com la Nakba o Palestina com a espai geogràfic, i no segons l’autor o entitat creadora dels documents, com és habitual en l’arxivística occidental".

Ucraïna i la documentació de la destrucció

Des del 2022, un equip d’arxivers, investigadors i bibliotecaris dels Estats Units liderat per la Universitat Estatal de San José treballa amb l’Associació de Biblioteques d’Ucraïna per documentar la destrucció. "El 2023 vam rebre 14 imatges de biblioteques destruïdes, i entre el 2024 i el 2025 el nombre d’imatges va augmentar de manera significativa fins a superar les 500. Quan el nostre equip de projecte rep les imatges de l’Associació de Biblioteques d’Ucraïna, iniciem el procés de preservar-les, extreure’n les metadades i afegir-les al nostre arxiu digital", detalla Kelly Famuliner, de la Universitat Estatal de San José. "Les biblioteques ucraïneses pateixen pèrdues molt greus en aquesta guerra. Alhora, els bibliotecaris també s’estan convertint en líders dins les seves comunitats. Donen exemple d’un esperit i una força indestructibles, ajudant les persones a superar els reptes de la guerra. Materials d’aquesta mena també haurien d’incloure’s a l’arxiu. És extremadament important per completar la imatge dels crims de guerra de Rússia", diu Oksana Brui, presidenta de l’Associació de Biblioteques d’Ucraïna.

Arxivers Sense Fronteres va formar arxivers després de la guerra a Sarajevo, i han viatjat a molts altres racons del món per preservar la documentació de col·lectius i pobles que han de fer front a governs autoritaris o no tenen recursos. Fa anys que treballen amb el poble saharaui. "Pensen que si no conserven aquesta documentació, pot ser que ningú pugui explicar el que els ha succeït. És com un crit que diu que són allà, que no volen morir ni desaparèixer del tot", explica Núria Carreras, presidenta d'Arxivers Sense Fronteres, que al Congrés Internacional d'Arxivers presenta tota la feina que s’està fent per ajudar a preservar l’arxiu d’aquest poble que viu exiliat al desert d’Algèria. "És prioritària la digitalització d’aquest arxiu, perquè hi ha temperatures extremes i no tenen recursos per protegir-lo", afegeix.

La memòria de les elits

Les minories o els pobles sense estat o que estan en conflicte no són els únics que poden quedar-se sense veu als arxius. "A Catalunya, tenim un patrimoni documental extraordinari, només comparable al del sud d’Alemanya o del Vaticà", assegura Capellades. El problema és que aquests arxius no representen a tothom. "Són els documents de les elits econòmiques, les administracions públiques, les grans corporacions i els comerços. No tenim un espectre social real: la majoria dels productors de fons documentals són homes blancs, catòlics i burgesos. Hi ha un buit informatiu molt gran sobre la societat. Per exemple, si volem saber com es parlava el català al carrer als segles XVI o XVII, hem d’anar als processos judicials i veure la transcripció que feien els escrivents dels interrogatoris", afegeix.

El gran repte dels arxius és que aquest biaix social i de gènere no es perpetuï. "Per evitar-ho hem de fer polítiques actives d’ingrés d’arxius", detalla Capellades. Per exemple, durant el referèndum del 2017 es va fer una campanya de captació de posts de xarxes socials i s’han recollit altres moments històrics, com l’atemptat del 17 d’agost o la covid. "Estem treballant per facilitar l’accés a aquesta documentació i ho farem a curt termini", avança Capellades. "Fa anys que als arxius treballem per donar més visualitat a la història de les dones, perquè històricament no s'hi ha donat la mateixa importància que a la dels homes", admet Enric Cobo, sotsdirector general d'Arxius i Gestió Documental.

La intel·ligència artificial com a eina

La intel·ligència artificial (IA) és una eina que està canviant també l’accés a la documentació històrica. Hi ha milions i milions de documents, però la digitalització és lenta. El 2023 hi havia un patrimoni fotogràfic de 44 milions de negatius i positius, i només 1.333.000 milions de fotografies estan descrites i digitalitzades en Arxius en Línia. "És molt poc, perquè hi ha una manca de recursos humans. Amb la IA es pot accelerar moltíssim la descripció i digitalització d’aquest fons, i hi ha aplicacions entrenades per fer-ho", diu Capellades.

Josep Lladós és el director del Centre de Visió de Computadores, que col·labora amb la Generalitat per crear eines d'IA per extreure informació de la documentació. Un dels projectes és l'anàlisi de cinc segles de documents matrimonials dels arxius de la diòcesi de Barcelona. "No és només trobar noms, sinó posar-los en relació per poder estudiar, per exemple, com han evolucionat les famílies o els canvis demogràfics", explica. Una altra eina que han desenvolupat és per identificar i descriure fotografies, tenint en compte el context cultural. "La IA pot ajudar a treballar millor. Hi pot haver un cert aïllament en els arxius històrics o pot ser complicat accedir a la documentació perquè està guardada en diferents arxius. Amb la IA es democratitza l'accés i pot fer possible un viatge en el temps. Canvia el consum de documents històrics —diu Lladó—. La manipulació és difícil perquè es nodreix de documents originals. L'altra qüestió és què es fa després amb tot el que es genera i com les grans empreses ho poden aprofitar".

L'altre gran repte és on es guarda tota la documentació digital. "Hi ha un problema greu, perquè la preservació a llarg termini no està resolta. A més a més, està en mans privades i això és un risc molt gran. Necessitem un sistema de preservació de caràcter públic, però per fer-ho es necessita una inversió extraordinària", conclou Capelladas. Per a Cobo, també és important que els arxius estiguin preservant documentació amb totes les garanties: "En un context de desinformació i manipulació, els arxius són els que han de garantir la veracitat de la informació".