Botí de guerra i de corsaris: publicats milers de documents de vaixells espanyols capturats pels britànics al segle XVIII

Londres"I a vostè, estimada mare, la deixo amb el cor trencat pel dolor, perquè no podré servir-la més ni tornar-la a veure". Així s'acabava una carta que l'any 1779 va enviar a la seva mare Balthasar Moreno, un veí de les Alpujarras (Granada) que, després d'una vida llicenciosa a Andalusia, va emigrar fins al virregnat del Perú, on va abraçar Déu. A bord del vaixell comercial de bandera espanyola La Perla, juntament amb la missiva, i dins el paper que l'embolcallava, Moreno li enviava també la seva manutergium, la peça de lli amb què es va eixugar les mans després que el bisbe que el va ordenar sacerdot les hi ungís amb l'oli sagrat emprat per a la cerimònia. Però ni la carta ni el manutergium no van arribar mai a destinació.

La raó? La guerra que, com a aliada de França i del Continental Congress (les primeres Tretze Colònies nord-americanes que aleshores lluitaven per la independència del Regne Unit), l'Espanya de Carles III va declarar als anglesos el 21 de juny del 1779. Aquella guerra entre poders imperials va fer de La Perla un objectiu naval de l'armada i els corsaris britànics, que van capturar el vaixell i tota la documentació que transportava, a més de la càrrega d'or, cacau, plata i quinina, quan ja albirava les illes Açores.

Tampoc no va arribar mai a destinació la carta –una més– que una tal Francisca Muñoz, de Triana (Sevilla), va enviar al seu marit, Miguel Atocha, el 23 de febrer del 1742. No era precisament una missiva d'amor per a aquell emigrant a Veracruz. "Voldria saber per quina raó de cap les tretze cartes que t'he escrit no n'he tingut resposta, voldria saber si allà no hi ha paper, o plomes, o tinta per ni tan sols haver-ne escrit una..." La carta anava a bord de La Ninfa, un veler comercial que navegava des de Cadis fins al virregnat de la Nova Espanya, l'actual Mèxic.

Per atzars de la història, la notícia que Balthasar Moreno donava a sa mare i la carta de Francisca a Miguel van acabar emmagatzemades i arraconades, primer a la Torre de Londres en tant que part dels arxius històrics de l'almirallat britànic, i després, des del 1970, als National Archives de Kew, a l'oest de la ciutat. Fins al 2015, ningú no va tocar res d'aquells lligalls ni d'aquell fons, en total 4.088 caixes de documents confiscats a vaixells enemics del 1652 al 1815. Al llarg d'aquells 165 anys, Anglaterra –el Regne Unit amb posterioritat a la unió amb Escòcia (1707)– va participar en catorze guerres navals.

Entre l'armada anglesa i els corsaris van capturar en aquell període 35.000 vaixells estrangers, la gran majoria francesos, però també espanyols, neerlandesos, italians, portuguesos i neutrals. Així és com acaba a Londres tota mena de paperassa comercial, però també correspondència personal com l'esmentada, quaderns de bitàcola, informació militar, partitures musicals, receptes de cuina, llistes de soldats i altra mena de llibres de navegació. En genèric s'anomenen prize papers –papers capturats–. En total, 600.000 documents, 160.000 dels quals són cartes personals. A banda, també hi ha petits objectes, com ara joies, jocs de cartes i peces de roba com llaços i l'esmentat manutergium.

Un primer tast

Els primers prize papers accessibles públicament van aparèixer a través del portal Prize Papers Project el febrer del 2022. Feien referència a processos judicials vinculats aproximadament a 1.500 captures de vaixells, llavors fetes només entre els anys 1793 i 1815 i relatives exclusivament a embarcacions franceses.

I ahir dijous, al vespre, els National Archives van afegir més material a aquest món virtual de vida quotidiana de la primera època de la globalització, publicant a la xarxa còpies dels milers de documents confiscats a 130 vaixells espanyols, en aquest cas durant la Guerra de l'Orella de Jenkins (1739-1748) i la Guerra de Successió austríaca (1740-1748).

Entre els vaixells capturats en la primera, disputada majorment en aigües del Carib, hi havia el galió La Nuestra Señora de Covadonga, que transportava plata per valor de més de 60 milions de lliures esterlines i feia la ruta Acapulco-Manila. Va ser capturat al Pacífic pel comodor britànic George Anson. La paperassa inclou documents oficials que detallen la vida a bord i el funcionament de la flota de galions de Manila, així com cartes personals i oficials per ser lliurades a les Filipines. Un altre vaixell fet presoner és La Ninfa, de comerç transatlàntic, que transportava, entre més d'un centenar de cartes, la de Francisca Muñoz per a Miguel Atocha. La nau va ser capturada per l'esquadró de corsaris britànics de la família reial.

La feina de recerca l'ha dut a terme un equip d'investigadors internacionals dirigit per la historiadora alemanya Dagmar Freist, de la Universitat d'Oldenburg, primera institució finançadora de la digitalització de tots els prize papers amb fons tant del land de la Baixa Saxònia com del govern federal alemany. La professora Freist destaca a l'ARA que l'anàlisi de la documentació pot servir per revisar idees preconcebudes "sobre el primer període de la globalització" i per conèixer de "primera mà aspectes de la botànica, la medicina, tècniques navals, rutes marítimes, la diplomàcia, missions comercials, el tràfic d'esclaus, les relacions familiars i les migracions". "Amb el que tenim a les nostres mans –continua– podem valorar millor la participació dels individus en l'expansió colonial d'Europa, entendre millor què significava emigrar en aquella època o la visió de fenòmens com l'esclavitud i la religió. Tot plegat, afegeix complexitat al relat històric".

La llengua dels sefardites

Entre els 2.000 documents que els britànics van confiscar de La Perla –encara no disponibles digitalment– hi ha cartes en castellà, però també algunes d'escrites en català, també amb paraules en basc, en portuguès, anglès, francès i italià. Són notícies dels emigrants als familiars d'Europa, cartes d'amor o, senzillament, d'afers comercials. Fins ara, els especialistes han detectat materials en una vintena de llengües. També en ladino, l'idioma dels jueus sefardites de la península Ibèrica. En aquest cas es tracta d'un conjunt de setanta cartes de membres de la comunitat de la diàspora establerta a Amsterdam que les enviaven, a través del vaixell neerlandès Goede Hoop, al Marroc. El Goede Hoop va ser assaltat pels britànics a la batalla naval de la badia de Vigo, o de Rande, com es coneix a Espanya, l'any 1702, durant la Guerra de Successió. Els familiars del Marroc mai no van saber de les penúries que passaven els sefardites d'Amsterdam, ciutat aleshores sota setge.

La implicació de la universitat alemanya d'Oldenburg es produeix gairebé per casualitat. Un dels seus estudiants d'història, un jove neerlandès, es va traslladar a Londres el 2015 per buscar pistes sobre un dels seus avantpassats, marí de l'armada del seu país, que havia mort en una de les batalles navals de principis del segle XVIII. Li van mostrar on tenien les més de 4.088 caixes que ningú havia obert en més de dos-cents anys i va comprovar, amb desesperació, que no hi havia res classificat, només una lleugera descripció del possible contingut, però no una identificació documental com seria el més lògic en una sistematització arxivística. A primer cop d'ull ja es va adonar de la riquesa del fons, global per la multiplicitat de l'origen dels documents. Va comunicar la troballa a la professora Freist i va començar aleshores la tasca de buscar finançament.

Una tasca que continua, de fet: amb el llançament en línia d'una petita part de la part espanyola del fons, el que es busca és la implicació d'universitats i institucions acadèmiques i fins i tot militars de l'Estat, a més de possibles patrocinadors privats.

Potser el més sorprenent de la col·lecció dels Prize Papers no són les històries personals que se'n poden desprendre, algunes de molt dramàtiques i unes altres de jocoses, sinó la mateixa existència de la col·lecció. De tota la documentació que confiscaven els vaixells, la que tenia importància per a l'almirallat era la de tipus oficial, que determinava la nacionalitat de les naus capturades, els propietaris de la càrrega, etcètera. Un vaixell captiu podia ser venut o subhastat (fins al darrer dels mobles) si pertanyia a una potència amb la qual s'estava en guerra. En cas contrari, s'havia de tornar a l'amo o bé exposar-se a alguna mena de litigi. La resta de papers no es van obrir mai. Per què van acabar a la Torre de Londres i no es van destruir és el gran misteri. Però així, de retruc i per fortuna, milers de comunicacions quotidianes ens arriben ara dels segles XVI, XVII i XVIII.