Cultura 08/08/2019

Patti Smith, quan el rock encara pot invocar la llibertat

La cantant i poeta de la New Wave rebla un concert de grans èxits en què reinvindica el seu llegat

Olga àbalos
3 min
Patti Smith, quan el rock encara pot invocar la llibertat

Només va necessitar uns segons per expandir la seva màgia. “Un plaer ser aquí de nou”, va dir tot just va aparèixer a l’escenari. A Patti Smith (Chicago, 1946), poeta i musa de la New Wave de Nova York dels anys 70, no li calen grans posades en escena per justificar una actuació, ni tampoc tenir cap nou disc per sortir de gira. La seva sola presència, una mica desmanegada, melena llarga sempre mig despentinada, icona de la història del rock, ja omplia l’escenari. I, quan va entonar els primers versos de Wing, la seva veu només feia que amplificar el seu carisma.

Nou anys després de la seva última visita al Festival de la Porta Ferrada, Smith va tornar a trepitjar l’Espai Port de Sant Feliu de Guíxols ahir a la nit per demostrar novament que, encara que no és ni de bon tros la millor cantant, és una intèrpret amb un estil únic i excepcional. I que, als seus 72 anys, encara és capaç de viure els concerts amb el cor i l’estómac.

Acompanyada per una banda de tres músics -on hi havia el seu fill Jackson Smith a la guitarra elèctrica- i davant de 2.000 espectadors (segons dades facilitades per l’organització), la nord-americana va desplegar un repertori amb algunes de les peces més conegudes de la seva trajectòria. També amb alguna incorporació més recent, com la versió d’ Are you experienced?, de Jimi Hendrix Experience, que va portar al seu terreny de rapsoda punk -escopint a terra i tot; marcant terreny- acompanyada de guitarres incisives. Després d’aquesta cover publicada el 2007 va fer un salt cap al 1975, l’any en què va llançar el seu primer disc, Horses, amb Redondo Beach, cançó que va ser molt aplaudida pel públic. De la mateixa dècada va rescatar a continuació Ghost dance, himne folk rock la vigència del qual la cantant va justificar perquè encara fa falta “unitat al món”. A més, tal com es va poder comprovar per la reacció del públic, encara serveix per expulsar els fantasmes i netejar l’esperit, tal com conviden a fer els últims versos de la cançó.

Després, de la suggeridora In my blakean year, dedicada al poeta William Blake, les guitarres envoltants d’una personalíssima versió de Beds are burning, de Midnight Oil, van tornar a apujar les revolucions d’una actuació que per moments va convertir-se en una simple celebració del rock. Smith liderava una missió en la qual ja no havia de demostrar res, simplement gaudir de la capacitat de poder-se comunicar amb la música, i fer-ho amb una veu en plena forma, amb profunditat i esperit salvatge. A la recitativa Beneath the southern cross,els versos selvàtics que declamaven “Be your fucking freedom ” van fer aixecar un públic que a partir de llavors va tenir poques excuses per tornar-se a asseure.

Només una intimista versió d’After the gold rush, de Neil Young (extreta del disc Banga, 2012), l’últim publicat amb material musical nou, interpretada a veu i piano, va suposar un moment de recés en un final de concert en què van brillar I’m free (The Rolling Stones) -que va combinar amb Walk on the wild side de Lou Reed-, Pissing in a river, Because the night, Gloria i People have the power, que van sonar potents i sense concessions. L’energia de Smith semblava inesgotable, fins i tot quan al final del xou va replicar als espectadors que cridaven “Rock’n’roll!”: “ Rock’n’roll? It’s up to you, motherfuckers!

stats