Paul Fuster: "La música és medicina vibracional"

BarcelonaBarack Obama baixant unes escales té swing. “En canvi, Donald Trump les baixaria encarcarat”, diu Paul Fuster, que amb aquesta analogia il·lustra la diferència entre la música negra i la blanca. “La música blanca tendeix a anar a buscar la nota o el beat, mentre que la negra sembla que cau en el beat. I jo tinc tendència a caure, a acceptar la gravetat. Per això sóc un ionqui dels mitjos temps que han fet gent com Curtis Mayfield i James Brown. M’agrada quan la música té swing, i suposo que per això em fascinen els ritmes que són com pèndols. Forma part de la meva influència afroamericana. Per exemple, quan sents música cubana que té maluc, és impossible que si estàs viu no t’afecti d’alguna manera”, explica Fuster, nascut a Minnesota el 1972 i instal·lat des de fa anys a Cardona, on ha enregistrat el disc Go/between (Chesapik, 2016), que aquest dissabte presenta en concert al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona a les 21.30 h.

Aquest deixar-se caure és perceptible en les cançons d’un disc construït amb un so cru, com de folk estripat, però que camina amb una cadència àgil i flexible i que embolcalla cançons com Jelly roll que no costa imaginar-les tocades amb una guitarra en qualsevol cantonada. Edi Pou, del duo Za! i amb qui Fuster comparteix el projecte Big Ok, en què també participa la violinista Sara Fontán, troba que Go/between té afinats estètiques amb la música d’Elliott Smith i Low. “Els respecto molt a tots dos -diu-. Són gent que van al seu rotllo, com jo”.

Go/between arriba quatre anys després de Repte (2012), un disc en català perquè Fuster volia cantar en la llengua de la gent que l’escoltaria. Ara, però, torna a l’anglès de discos anteriors. “Tinc ganes de poder-me expressar amb la llengua amb què m’expresso millor. I ho puc fer amb la tranquil·litat que em dóna haver fet Repte ”, diu. La tranquil·litat també la troba a Cardona. “Sento que estic en un lloc on tinc arrels. La meva família, la meva tribu, viu a Nova York, però Cardona em dóna una seguretat i una tranquil·litat que per força ha d’influir en la meva música. Les cançons que escric no són tan reaccionàries com exclamatòries. No em sento provocat per un entorn al qual has de respondre, sinó que proclamo coses tal com les sento”, reflexiona. Ho explica sense fer volar coloms, buscant ser tan prosaic com quan es pregunta sobre per què serveix la música. “Quan ets adolescent la música serveix per identificar-te socialment, però a banda d’això no podem negar que la música vibra -respon-. És una forma organitzada de vibracions que ens afecta de diferents maneres. I no parlo de vibracions espirituals sinó físiques. En aquest sentit, la música pot ser medicina vibracional”.