PeraladaL’excel·lència tècnica i l’elegància de l’English National Ballet és un fet, i Coppélia el perfecte aparador per exhibir les seves reconegudes virtuts. La producció dissenyada per Desmond Heeley és un conte dels germans Grimm il·lustrat per un dibuixant de l’època victoriana. Una visió recarregada i preciosista que encaixa estèticament amb el procés d’edulcoració sofert per la història d’un home enamorat d’una autòmat. E.T.A. Hoffmann passat per Disney. De Spallanzani a Gepeto. En la versió que va signar Roland Petit als anys 70 hi havia un intent per recuperar la torbadora atracció sexual per un ésser inanimat de l’argument original de The Sandman. Petit preferia trair el coreògraf original, Arthur Saint-Léon, que l’autor, Hoffmann. Tot el contrari del que pretén la coreografia de Ronald Hynd, encantada de recolzar-se en la tradició, inclòs Petipa i la seva revisió del clàssic pels ballets imperials russos.
El tradicionalisme defensat per l’English National Ballet es diferencia d’altres -com el practicat pels principals ballets de l’Est- en no confondre el valor del passat amb l’arqueologia. La seva mirada enrere està neta de pols. Practica l’historicisme viu, com la BBC quan recupera l’obra de Jane Austen. Una vivesa i energia contemporània que Tamara Rojo (Swanilda-Coppélia) reivindica amb la seva mera presència a l’escenari. Gran ballarina, però sempre al servei del personatge. Transcendeix el virtuosisme per expressar el personatge a través del ball. La millor comparació es produeix quan coincideix amb el seu company Yonah Acosta (Franz): vigor i rigor, elasticitat i força, però sense connexió amb el personatge. Ella, en canvi, està imbuïda del gest de complicitat entremaliat de Swanilda fins i tot en el més petit dels gestos. I sense descuidar la bellesa i la línia del moviment. Esplèndida, sobretot en el treball de puntes, com queda demostrat en el grand pas de deux de l’acte final. Aquí també s’hi llueix Erina Takahashi en la variació La aurore.
Una producció agradable de contemplar i d’escoltar. Sempre és grat fer massatges a l’oïda amb la música de Léo Delibes i balancejar el seient amb la masurca i El vals de les hores. Una peça que fascina els nens, almenys els que es van saltar l’hora d’anar a dormir per anar a l’estrena a Peralada, i que entreté els adults. Però sempre que sigui l’English National Ballet i el seu mestratge clàssic, col·lectiu i individual el que posi en escena aquesta bella intranscendència. Lleugeresa arribada des d’un París que només buscava divertir-se a l’òpera.