El periodista a sou dels nazis que estafava jueus a França

BarcelonaCésar González-Ruano (Madrid, 1903-1965), autoanomenat marquès de Cagigal, sempre anava amb vestits fets a mida, sabates de cocodril, corbata de seda i un bigotet. Era hàbil i oportunista: vivia luxosament quan la resta de la població, a la França ocupada, passava gana. Va ser un reconegut periodista. Fins fa un mes, un dels premis més ben dotats de periodisme que atorga la Fundació Mapfre duia el seu nom.

Però aquest autor de prosa sorneguera té un passat molt obscur. Segons Plàcid Garcia-Planas i Rosa Sala Rose, autors d’ El marqués y la esvástica (Anagrama), va enganyar els jueus que fugien dels nazis i els va robar. Sala, especialista en nacionalsocialisme, assegura que l’antisemitisme de Ruano era biològic. “Els diplomàtics alemanys el van elogiar com l’únic periodista espanyol que entenia les lleis racials nazis. Fins i tot la Falange va haver de parar-li els peus”, diu Sala.

El marqués y la esvástica, però, parteix d’una acusació molt més terrible que la de l’estafa o l’antisemitisme. Eduardo Pons Prades, coordinador dels maquis als Pirineus, explica en un dels seus llibres de memòries que Ruano estava al darrere de les matances de jueus. Segons l’excombatent republicà, Ruano es feia passar per agregat cultural de l’ambaixada espanyola a París, enganyava els jueus i els prometia que podien fugir a Espanya. Aquests, desesperats, es venien tot el que podien i eren traslladats a Andorra en camions. Allà els feien baixar i els metrallaven.

Tres anys d’investigació i la visita a una vintena d’arxius de vuit països diferents no han servit per demostrar les acusacions de Pons-Prades: “Ni es demostra ni es descarta que fos un assassí”, diu Garcia-Planas.

Sala confessa que les traves, sobretot als arxius francesos, han estat moltes, però que han donat altres resultats. L’autora ha pogut constatar la poca moral i empatia dels franquistes a la França ocupada. “La gangrena moral de la colònia espanyola afí al règim franquista és impactant. Estafaven els jueus amb la mateixa tranquil·litat amb què tu i jo podem baixar a fer un cafè al bar”, diu Sala. Més troballes: una sisena filla il·legítima d’Alfons XIII. I una sentència a la França democràtica que el va condemnar a 20 anys de treballs forçats per “intel·ligència amb l’enemic”. Ruano, però, no va complir la condemna. Va tornar a Espanya i va continuar la seva carrera com a periodista. Abans també va estar empresonat per la Gestapo.

Hi ha una peculiaritat de Ruano que n’ha facilitat la recerca. Ningú confiava en ell i, per tant, tothom el va investigar. “Equívoc i sospitós al màxim grau”, diu la policia italiana. “Perfectament degenerat i depravat”, assegura la Resistència francesa. Va escriure articles als diaris espanyols en què defensava els nazis. Goebbels li pagava el sou. Va ser irònic fins al final. Quan estava a punt de morir, va escriure que volia que només el tapessin amb un llençol blanc: “ Así quedo vestido de fantasma, que acaso sea lo que me corresponda y lo que nadie creo que me discuta ”.