Cultura06/07/2014

25.000 persones reinventen el Canet Rock

El festival es converteix en una entusiasta i civilitzada celebració independentista

X. Cervantes / A. Ribas Tur

Canet de MarEl nou Canet Rock és jove, independentista i civilitzat. “Abans era més barroer i íntim, i ara està més ben organitzat”, va recordar ahir a Canet de Mar Jordi Heredia, un barceloní admirador dels Mishima que havia estat en els Canet dels anys 70. “De l’esperit d’aleshores en queda el nom i el lloc. Els temps han canviat. Abans es volia votar l’Estatut i ara volem la llibertat”, va afegir mentre a l’escenari tocaven Els Pets. La Laia Contreras, de Viladecavalls, que també hi va ser als 70, precisava que aquell moment va ser “molt determinant”, però que ara també vivim “un moment de lluita”.

La mirada de tots dos serveix per establir un lligam entre un passat amb arrels contraculturals i un present que ahir va mostrar una cara festiva i amb una reivindicació hegemònica: la independència. Va ser el crit més repetit, sobretot entre el públic: unes 25.000 persones, segons l’organització.

Cargando
No hay anuncios

Tanmateix, també hi va haver petits cops d’indignació, com el d’una dona que, davant de la zona VIP d’accés restringit, va esclatar: “Això és molt classista”, potser recordant l’esperit anticapitalista del Canet Rock dels 70. Ho va dir amb la mateixa correcció amb què joves i no tan joves feien llargues cues a les barres sota un sol aclaparador. I és que l’ordre, com passa en la majoria de festivals del segle XXI, va presidir el dia; també dalt de l’escenari, on els grups van ser molt escrupolosos amb el temps assignat. Per acabar de perfilar el retrat col·lectiu, el públic tenia paritat de gènere; en canvi, entre els grups que hi van tocar la presència femenina va ser poc més que testimonial.

“Llueix el teu sentiment”

Cargando
No hay anuncios

El Canet Rock, com la majoria de festivals que no es fan en un entorn estrictament urbà, va començar al tren. Encara no eren les tres de la tarda quan força gent arribava a l’estació de Canet de Mar i s’escampava pel poble. Alguns s’entretenien a l’Estelània, la fira independentista. “Llueix el teu sentiment”, es podia llegir en una paradeta. En una perruqueria van preparar un pòster fet per Pep Parra i Jordi Garci per homenatjar Jaume Sisa, l’actuació del qual el 1975 va ser prohibida. El camí cap al Pla d’en Sala permetia fer pauses als bars. En algunes terrasses hi havia gent molt jove fent temps. I alguna sobretaula seguia amb partida de dòmino. Així són els preliminars als festivals de costa.

Els més valents feien cua a l’entrada, que no va obrir les portes fins a quarts de cinc, amb el sol dominant les tres hectàrees del Pla d’en Sala i El setè cel de Jaume Sisa sonant per megafonia. Tot feia pensar que seria una jornada de celebració, i va ser així, però amb efectes col·laterals inesperats. Primer va fallar la connectivitat. La gent mirava els telèfons buscant una cobertura que no arribava, i això va impedir l’activitat a les xarxes socials, una de les característiques gairebé essencials dels festivals del segle XXI. Després, mig poble es va quedar sense llum durant una estona, però els generadors del festival van permetre que la incidència no afectés els concerts.

Cargando
No hay anuncios

Tot plegat va començar amb un homenatge a les Sis Hores de Cançó conduït per Manu Guix i amb la participació d’Elena Gadel, Ramon Mirabet i Marta Aguilera, que van recordar Lluís Llach i Maria del Mar Bonet. La nostàlgia va seguir amb Pep Sala, que segueix recordant Sau i que va tenir la col·laboració de Joan Fortuny, de l’Elèctrica Dharma. Plegats van fer Onze de setembre i un Boig per tu cantat a cor què vols per la gent.

“Visca Catalunya, els Països Catalans i la terra lliure”, va dir Caïm Riba per presentar una actuació en què va servir un tast del seu debut en solitari. “Que passeu una bona tarda i que sigui una jornada històrica”, va afegir com a comiat. Cap a les vuit ja hi havia més de 12.600 persones, segons l’organització. Era el moment d’un dels concerts especials: la col·laboració entre Joan Dausà i Blaumut. De fet, van ser pràcticament dos miniconcerts. Primer els Blaumut van aconseguir que el públic, especialment el més jove que hi havia a prop de l’escenari, coregés Bicicletes, i fins i tot aquí, en una cançó de poètica costumista, hi va haver crits d’“independència”. Just després va aparèixer Joan Dausà per xiular i cantar Pa amb oli i sal. Llavors van marxar els Blaumut, i Dausà i la seva banda van fer Truca’m. “Anem per feina”, va dir Dausà, conscient que calia seguir l’horari previst, i potser per això no va allargar gaire Jo mai mai, altra vegada amb el públic fent de coristes multitudinaris, i amb l’ajuda de Xavi de la Iglesia, el cantant de Blaumut.

Cargando
No hay anuncios

Insurrecció sense samarreta

L’ambient seguia sent de celebració quan va arribar el torn d’Els Pets, amb un Lluís Gavaldà motivat i engrescador. “Molt bon vespre, Canet, molt bon vespre, Maresme, i molt bon vespre, Països Catalans!”, va cridar Gavaldà, que duia una samarreta negra amb la paraula rock ben lluent. I de rock en van donar en un concert que va anar escalfant la gent i que va esclatar amb la interpretació de Jo vull ser rei. “Celebrem la independència del nostre país traient-nos la samarreta”, va demanar. I una majoria molt significativa del públic va acceptar el repte davant d’un Gavaldà que va canviar de samarreta per posar-se’n una amb la llegenda “Cap súbdit, tothom rei”. Va ser el primer gran moment de la jornada, i encara va créixer més quan Els Pets van atacar Bon dia després d’un explícit “Salut i independència”.

Cargando
No hay anuncios

L’onada va mantenir la força amb l’Elèctrica Dharma, que primer van fer embogir amb La presó del rei de França i després van emocionar recordant els germans Esteve i Josep Fortuny. Va ser el punt més clarament intergeneracional de la jornada.

En el moment de tancar aquesta crònica, Els Amics de les Arts feien un combinat de hits, amb punts àlgids com Jean-Luc, que el públic va premiar cantant del primer vers a l’últim i amb els telèfons il·luminant la nit a Louisiana i els camps de cotó, al final de la qual també va ressonar el crit d’“independència”. Tot indicava que l’eufòria d’aquest Canet Rock ja no s’aturaria.