Lang Lang per duplicat: millor acompanyat que sol

BarcelonaLa contaminació mediàtica i l’allau mercadotècnica que envolten Lang Lang fan força difícil assistir als seus concerts amb les oïdes netes d’idees preconcebudes. El mateix pianista xinès complica les coses quan el personatge amenaça sovint de devorar el músic (si és que aquesta distinció és realment pertinent). D’altra banda, seria injust no admetre l’impacte positiu que pot assolir Lang Lang en plataformes de comunicació normalment alienes a un gènere, la música clàssica, massa sovint a la defensiva pel que alguns (erradament) perceben com la seva suposada irrellevància social. Els dos concerts en un Auditori ple de gom a gom, a més de certificar el seu ganxo comercial, van ser un compendi de les millors virtuts i els defectes més destacats de Lang Lang com a intèrpret. Les primeres van dominar quan el pianista va actuar acompanyat per l’OBC.

Amb un so equilibrat i un fraseig mesurat, Lang Lang va començar amb bon peu el Concert núm. 24 de Mozart, sense carregar les tintes d’una pàgina ombrívola, abans de derrapar en la cadència del primer moviment on el seu narcisisme, que el du a la recerca d’innombrables efectes de cara a la galeria (un ultrapianíssim aquí, un rubato exagerat allà, un forçat subratllat rítmic allí), va fer trontollar la versió. Per sort, el rumb es va redreçar en els moviments posteriors, tot i puntuals excursions cap a una línia més despreocupada que no pas juganera.

Tot el que no quadrava en la cadència mozartiana va ser perfecte en la cadència del temps inicial del Concert núm. 1 de Rakhmàninov. Exacerbant al màxim la forta càrrega emocional del llenguatge del compositor rus, el solista xinès es va llençar a cor què vols sobre el teclat en una versió desbordant, on els arravataments més impetuosos convivien sense solució de continuïtat amb les deliqüescències més primmirades. L’OBC i Rubén Gimeno van estar atents a les evolucions d’un pianista esmunyedís que, per moments, semblava que volia també exercir la feina de director que durant mesosL’Auditori va anunciar que desenvoluparia.

Una paròdia d’ell mateix

En el recital en solitari, Lang Lang es va deixar anar, per bé i per mal. Les miniatures de Les estacions de Txaikovski van estar sobrecarregades més enllà de les seves possibilitats d’intencions expressives, mentre els Scherzos de Chopin van alternar inintel·ligibilitat del discurs, dramatisme de façana i una certa noblesa de caràcter.

Més perplexitat va causar el Concert italià de Bach, reduït a la seva ossada rítmica, excepte un Andante d’un sentimentalisme forassenyat. El vals circense de Chopin que va tancar la vetllada sintetitzava un dels principals riscos que corre un pianista superdotat com Lang Lang: esdevenir una paròdia d’ell mateix.