Patrimoni lingüístic
Cultura01/01/2023

La resistència dels parlants de bretó

Iniciatives privades i un suport ambigu de l'administració francesa mantenen viva una llengua que la Unesco considera en "greu risc" d'extinció

Nantes / VannesAl centre de Nantes, al País del Loira, la Bretanya en termes històrics des del segle IX fins que va ser separada el 1941 pel règim de Vichy per convertir-la en la capital administrativa de la llavors tot just nova regió, hi ha una plaça bufona amb un parell de cafès molt populars. A vint metres, al carrer Carmélites, que surt en direcció nord, hi ha també Le Cinématographe, una sala dedicada als clàssics del cinema.

La plaça és situada ben a prop de la catedral –tancada al públic des de l'incendi del juliol del 2020– i del gran castell de la duquessa Anna de Bretanya, que acull el museu d'història de la ciutat. Quan es fa un cop d'ull a la placa que identifica la plaça, el nom pot sorprendre una mica o molt. I doblement. S'hi llegeix: "Plaça de Tirant lo Blanc. Cavaller de Nantes, heroi llegendari de la literatura catalana (segle XV)". La segona sorpresa és que, com es veu en una de les imatges que acompanya aquest text, també hi ha una placa que diu el mateix en llengua bretona.

Cargando
No hay anuncios

No és un cas aïllat a la ciutat. Al contrari. És comuna la nomenclatura bilingüe, per bé que només al centre. I també és habitual veure cartells oficials en francès i bretó en altres pobles i ciutats, tant de la Bretanya administrativa com de la històrica, una part de la qual coincideix amb el departament del Loira Atlàntic i amb la regió del País del Loira.

El domini lingüístic del bretó
Frontera històrica de la Bretanya, ciutats importants que en formaven part i evolució del retrocés de la llengua

Tramvia cap enlloc?

La realitat dels parlants de bretó és molt més complexa i difícil sobre el terreny, però, que no pas sobre el nomenclàtor de ciutats com Nantes (Naoned, en bretó), Vannes (Gwened) i Brest; o pobles com Josselin (Josilin) i Pleugriffet (Ploueg-Grifed). En paraules de Vassili Moreau-Miossec, de 31 anys, coordinador del centre Kentelioù an Noz (classes nocturnes, en bretó), dedicat a l'ensenyament de la llengua a adults, "la situació és de lluita per la supervivència". I recorda que "la Unesco ha declarat el bretó en greu perill d'extinció".

Cargando
No hay anuncios

Voltant per aquest racó del nord-oest de l'Hexàgon hi ha més sorpreses en relació amb l'idioma del país, el bretó, una llengua cèltica de la branca britònica. Si es recorre el canal de Nantes a Brest, molta de la senyalització que hi ha també està en les dues llengües. I quan s'agafa el tramvia a Brest, al departament de Finisterre, un dels cinc de la Bretanya oficial, tots els anuncis es fan en francès i en bretó. Però, ¿aquest tramvia mena realment a algun lloc? Les dades indiquen que l'any 1900 hi havia aproximadament un milió de persones que parlaven bretó i ara només en queden 210.000, la meitat de les quals molt grans i, per tant, al final del cicle vital.

¿Els petits brots verds en relació amb les altres llengües de la jacobina França vol dir que finalment es respecten els drets de les minories lingüístiques, entre altres la catalana, l'occitana, la basca o la corsa, a més de la bretona? ¿Ha canviat realment la sensibilitat de París en relació amb el que, oficialment, la legislació francesa denomina "llengües regionals"? L'any passat, per primer cop des de la fundació de la cinquena República (1958), es va aprovar una llei que s'ocupa "de la seva protecció i promoció". És l'anomenada llei Molac, promoguda pel diputat Paul Molac, del departament de Morbihan (Ar Mor-Bihan), un dels cinc de la Bretanya. Però la llei va ser censurada en dos dels articles pel Consell Constitucional, l'equivalent al Tribunal Constitucional espanyol, de tics semblants.

"La censura és ridícula", denunciava Molac. L'article 4, que preveia que l'ensenyament d'una llengua regional podia adoptar la forma d'educació immersiva, "és inconstitucional", van decretar, perquè l'article 2 de la Constitució del 1958, la vigent, indica que "la llengua de la República és el francès". L'article 9, que preveia que els accents diacrítics de les "llengües regionals" –com el que du el nom Fañch– s'autoritzaven als documents d'estat civil, també va ser anul·lat.

Cargando
No hay anuncios

Paradoxalment, el dictamen del Consell Constitucional deixava en la il·legalitat teòrica el grup de centres federats Diwan, que practica la immersió lingüística a la Bretanya en alumnes de 2 a 6 anys i que només introdueix l'ensenyament del francès a partir dels 7. Diwan té 47 escoles, 6 col·legis i 2 instituts. Al setembre, al començament del curs 2022-23, tot i la sentència, la xarxa va rebre 4.045 alumnes, dels quals al voltant de dos terços són a primària i un terç a secundària. L'educació és gratuïta, laica i oberta a tothom des de la creació del primer centre, el 1977.

Encara més paradoxal és que les autoritats locals de la Bretanya siguin sòcies de la xarxa i que l'estat, a través del ministeri d'Educació, no només pagui el sou dels mestres sinó que també inspecciona que els educadors segueixin els programes oficials d'immersió establerts d'acord amb el mateix ministeri. Un procés idèntic al que se segueix amb els centres homòlegs de l'ensenyament públic i privat exclusivament en francès.

Cargando
No hay anuncios

Raons històriques en relació amb la derrota francesa a la Guerra Francoprussiana (1870-71) i la pèrdua d'Alsàcia i la Lorena aportarien una mica de llum sobre el perquè de la persecució de les llengües minoritàries a França, segons l'especialista neerlandès Jelle Krol. A la pràctica, aquesta persecució s'allargaria fins més enllà dels anys 50 del segle passat, seguint els estrictes paràmetres de la primera llei d'escolarització obligatòria, del 1880, segons la qual l'única llengua que s'havia d'estudiar era el francès.

Una repressió brutal

Visant Roue, de 49 anys, director de l'Oficina Pública de la Llengua Bretona de Nantes, que la va aprendre als 25 tot i que era l'idioma familiar, aporta a l'ARA una dada esgarrifosa sobre el tracte de l'estat francès a les minories lingüístiques: "Entre la gent de la meva generació, els nascuts als anys 70 o 80 del segle XX, és molt estrany que la família els hagi transmès la llengua. De fet, la meva àvia, que va néixer el 1920, només al final de la seva vida em va explicar que als alumnes que parlaven bretó a l'escola els castigaven ficant-los bales a la boca, amb el consegüent risc d'empassar-se'n una. Una violència física i simbòlica increïble. És lògic, doncs, que ningú volgués parlar en públic la llengua que els havia fet patir tant".

Cargando
No hay anuncios

La repressió adoptava unes altres formes, igualment brutals. El periodista Fañch Broudig, antic responsable de les emissions en bretó de France 3 Ouest, les evocava fa alguns anys en una conferència. "Es feia servir un símbol, anomenat vaca (o ar vuoc'h, en bretó), que adoptava diverses formes: un parell d'esclops de fusta, un còdol o fins i tot un tros de fusta". Als infants que trencaven la norma se'ls posava al coll, amb una corda, i l'objectiu era desfer-se'n abans del final del dia, per no ser castigats.

Què feien els alumnes per alliberar-se de l'ar vuoc'h? "Delatar els companys o companyes que parlaven en la llengua prohibida", explica Elie Salaüm, de 36 anys, coordinador del centre cultural de difusió i activitats bretones Yezhoù ha Sevenadur de Saint-Herblain, municipi de la rodalia de Nantes. Al complex Yezhoù ha Sevenadur hi ha set entitats que treballen activament per protegir i difondre el bretó, entre les quals l'esmentada associació Kentelioù an Noz i l'emissora Radio Kerne, que només emet en bretó.

L'experiència que relaten Salaüm, Roue i Vassili Moreau-Miossec sobre la seva relació amb el bretó és molt freqüent a la regió. En pobles com Josselin, més o menys al centre geogràfic de la Bretanya, aquest periodista ha pogut parlar amb molts veïns que diuen si fa no fa el mateix: "Era la llengua dels avis, però jo no la parlo". Conscientment, aquests tres bretons van fer el pas i van decidir aprendre-la ja de grans. Per omplir una mancança cultural, vital, patrimonial.

Cargando
No hay anuncios

Més enllà de plaques com la de la plaça del Tirant lo Blanc o els cartells bilingües, la visibilitat del bretó té altres elements simbòlics importants. Per exemple, les traduccions d'obres literàries d'autors com Italo Calvino, Jack Kerouac i J.K. Rowling; o el Geriadur Brezhoneg an Here, un diccionari de 20.000 entrades que serveix de referència normativa. O el centenar de llibres en bretó que es publiquen anualment.

Petits passos d'una tasca de represa que ve de lluny. El 1977, el mateix any que va obrir el primer centre Diwan, hi havia només sis alumnes inscrits en una escola bilingüe. El setembre passat ja n'eren 19.765: 9.821 en centres públics (només el 3%), 5.485 en catòlics i 4.030 entre els de la federació Diwan. El pla lingüístic amb què treballa l'Oficina Pública de la Llengua Bretona –que depèn orgànicament de la Regió de la Bretanya– és arribar el 2030 als 30.000.

Però hi ha molta feina a fer. El compromís personal dels 210.000 parlants, al voltant del 5,5% de la població de la Bretanya històrica, no és suficient per assegurar la pervivència de la llengua. S'ha avançat en els darrers cinquanta anys, però no prou per compensar el retrocés des que es va promulgar la llei de l'ensenyament obligatori exclusivament en francès (1880) ni per igualar la desaparició dels parlants més vells amb la incorporació dels nous.

Cargando
No hay anuncios

Tot i això, els bretons que parlen l'idioma mantenen l'esperança. D'acord amb les dades de l'Oficina Pública de la Llengua, a tots els departaments de la Bretanya històrica almenys el 65% de la gent es mostra favorable a l'ensenyament, la difusió i el suport. Ara això s'ha de traduir en accions positives individuals i en un compromís de l'estat que continua sent, en el millor dels casos, ambivalent, no només respecte al bretó, sinó també cap a totes les "llengües regionals" de França, inclòs el català.