Arts escèniques
Cultura08/02/2020

Les rialles estan garantides

Crítica de 'Cobertura', que es pot veure actualment al Teatre Romea

Santi Fondevila

BarcelonaQuan Clara Segura i Bruno Oro s’ajunten al damunt de l’escenari, ja sabem que riurem. D’aquí que hagin estrenat Cobertura al Teatre Romea amb les entrades exhaurides i obrint una funció els dimarts que no estava prevista. Són una parella artística compenetrada i d’una enorme generositat que ofereixen un recital de fregolisme en un xou multilingüe on incorporen una vintena, o més, de personatges. Bruno Oro és un clown de manual, encara que no porti el nas vermell, i li agrada l'exageració, mentre que Clara Segura és una mena de contraaugust més pausat... sempre que no es deixi anar.

A Cobertura, Bruno Oro i Alejo Levis, que firmen el text, s’han empescat una història que en el plantejament recorda l’anècdota argumental de Dolor y gloria, de Pedro Almodóvar. La història d’un director de cinema argentí guanyador d’un Oscar i ara en decadència, Guillermo Peñalvar, i de la seva relació amb la protagonista de la pel·lícula, Roxana, convertida durant anys en la seva parella sentimental. La productora Nexflin [sic] li ret homenatge en la inauguració d’un cinema recuperat amb una còpia remasteritzada d’aquell gran triomf, Quiero nadar en tus ojos... però els problemes tècnics n'impedeixen la projecció i assistim a una sèrie de flash-backs de la relació entre el director i l’estrella. Vaja, som al davant d’un embolica que fa fort o un poti-poti, que és com li diuen els pallassos a l’escudella barrejada, amb una successió d’esquetxos que miren amb ironia el món d’avui hiperconnectat, la ridiculesa dels influencers, els excessos lingüístics del feminisme o retraten el vell casticisme dels taxis.

Cargando
No hay anuncios

El xou té moments hilarants com la sessió de gimnàstica –rescatada del programa de televisió Vinagre del 2008–, on Segura et porta fins a l’èxtasi de la rialla, o la cubanera irrupció de dos venedors de quinoa i altres entreteniments. De ben segur que si haguessin confiat en un dramaturgista i en una mirada exterior aliena a l’actriu, que firma la direcció, les transicions i els acabats d’algunes de les escenes tindrien una resolució més bona i el conjunt tindria més bon ritme. Ara, com els deia, riuran de valent veient-la: això està garantit.