El rock torna a Dover

BarcelonaLa música és un procés dinàmic, i sovint el resultat final depèn més de petits detalls i sensacions que de grans propòsits. “Em notava bé de veu i em sentia amb ganes de compondre després d’una temporada en què vaig estar més mandrosa”, explica Cristina Llanos, cantant i guitarrista de Dover, el grup que completen Amparo Llanos (guitarra), Jesús Antúnez (bateria) i Samuel Titos (baix). El nou disc del grup madrileny, Complications (Sony, 2015), que avui presenten en concert a la sala Bikini de Barcelona, és fill de decisions més o menys reflexionades i de conjuntures atzaroses. “Teníem ganes de fer un disc de rock fresc sense pretendre imitar el que ja havíem fet abans. I també hi ha influït la casualitat. Et compres un amplificador que sona d’una manera determinada i se t’encén la inspiració. Potser si no hagués fet servir aquest amplificador no hauríem arribat al mateix lloc”, diu Llanos.

El lloc on han arribat és un espai rock, lluny de les referències africanes de l’àlbum I ka kené (2010) i de l’estètica sintètica de Follow the city lights (2006). “El nou disc està connectat amb la part més pop del grunge i la part més rock de finals dels anys 80, la de Joan Jett i grups com els Cars”, assegura la cantant. És a dir, el rock torna a Dover, tot i que amb menys ferocitat que la que van mostrar a Sister (1995) i, sobretot, Devil came to me (1997). Tanmateix, l’eco d’aquells vells temps ha ressonat en l’elaboració de Complications. Fa un parell d’anys Dover van fer una gira per celebrar el quinzè aniversari de la publicació de Devil came to me. Llanos no vol establir una relació de causa-efecte, però reconeix que la gira va ser important perquè van tornar a “tocar rock”.

La crisi es filtra en les cançons

De la mateixa manera, la crisi econòmica també hi juga un paper. “Si no hagués existit la crisi, potser no hauríem fet la gira de Devil came to me, i encara que en el nou disc no hi ha cançons inspirades en la crisi, sí que s’ha filtrat en les nostres vides d’alguna manera. De fet, una cançó com Complications no existiria sense la crisi”, explica Llanos, que recorda amb somriure aquella gira per sales d’aforaments mitjans. “La resposta del públic va ser molt bona, i ens va permetre experimentar una sensació, la proximitat amb la gent, que en el seu moment gairebé no vam poder viure perquè de seguida vam passar a tocar en pavellons”, afegeix.

Amb vint anys de trajectòria, Llanos n’ha vist de tots colors, com ara comportaments masclistes. “El rock és un món molt dominat pels homes, però mai he tingut la sensació que això fos un impediment per fer el que volia fer. Sí, hi ha hagut certa agressivitat a vegades, com quan em deien «Lletja, pentina’t» i coses així, però sempre hem fet el que volíem fer”, conclou Llanos.