'Sirat' o supurar la ferida

Sirat és una epifania dramàtica del 2025 coescrita i dirigida pel gallec Oliver Laxe (París, 1982), que representarà Espanya als Oscars 2026. És una pel·lícula protagonitzada per Sergi López i Bruno Núñez que, com a argument, exposa la recerca d’una filla desapareguda als deserts del sud del Marroc per part d'un pare i el seu germà. La pel·lícula es va estrenar al 78è Festival de Cinema de Canes 2025, on va guanyar el Premi del Jurat (ex aequo amb l’alemanya Sound of falling). Més enllà de ser una pel·lícula, és la proposta d’un viatge que zigzagueja per les crisis personals i col·lectives, pels precipicis de la pèrdua de valors de la societat actual i que et fa entrar, ho vulguis o no, en la ferida de la vida o, el que seria el mateix: et fa saltar a l’abisme de la fragilitat.

A Sirat, Laxe entrellaça, amb l’acompanyament d’una cultura demonitzada com la de la rave, música i imatge en una experiència que transcendeix la mera presència sonora per convertir-se en un autèntic element neuròtic de la pel·lícula. Des del procés d’escriptura, el director va treballar en la banda sonora amb el músic francès David Letellier (conegut com a Kangding Ray) perquè les textures electròniques no fossin un simple fons, sinó un element narratiu que guiés la transformació dels personatges i del mateix espectador, amb un so potent, repetitiu i hipnòtic, com és habitual en les raves, que ens procuren uns espais de desinhibició.

D'acord amb Nietzsche, que deia que no creurà en un Déu que no balli, el film s’obre amb l’energia frenètica d’una rave nocturna, on el beat tecno convoca una fisicitat immediata: el cos vibra, la imatge batega, l’espectador sent abans de pensar o, millor dit, no pot pensar perquè només sent. No hi ha temps per pensar, només per perdre’s plenament en la buidor. En aquesta escena inaugural, en la qual els amplificadors són un personatge més perquè són la font primigènia del so, la càmera llisca entre els cossos suats per les hores de disbauxa, gastats per topar contra els murs infranquejables del sistema, oblidats de tot i de tothom, mentre els rajos del sol o de la lluna (en aquesta ininterrompuda i llarga possessió per part de la música) tallen la pols de l’aire del desert; el so greu i punxant no només reforça la imatge, sinó que genera un trànsit col·lectiu que introdueix el tema central del film: la recerca de sentit a través de l’experiència física, de l’exposició individual, personal, de l’ésser interior que acaba essent un engranatge més de la col·lectivitat, de l’experiència que porta a una exterioritat íntima i lacerada que s’enllaça en l’únic escenari possible, el de la natura, en la tabula rasa que representa el desert.

A mesura que el viatge avança entre les dunes i les zones rocoses del desert, el recitatiu de l’Alcorà que apareix com un miratge descobert per una de les protagonistes ens proposa un punt d’inflexió, una invitació al silenci, tot i que després retorna a aquella pols inicial que es va desmaterialitzant en atmosferes cada cop més abstractes, com en la seqüència en què el pare condueix de matinada per una carretera buida mentre només se sent un brunzit electrònic que es confon amb el murmuri del vent. En aquest moment, la música deixa de ser un esdeveniment festiu per convertir-se en una recerca interior, un batec que acompanya la deriva emocional del protagonista en la cerca de la filla. El paisatge àrid, els silencis prolongats i la incidència de la llum converteixen cada pla en una experiència sensorial que equilibra l’excés sonor del començament amb una contemplació gairebé mística, on els que acompanyen el personatge principal són com una espècia d’àngels caiguts que representen el pirata, el gitano, el punk, el freak, la hippie... i que negant la racionalitat es donen només al sentiment.

Aquesta evolució sonora i magnètica dialoga de manera directa amb la manca de valors i tensions de la societat contemporània, i proposa una solidaritat que neix entre els protagonistes com si es desfullessin, de mica en mica, els pètals d’una rosa. Laxe situa el seu relat en una Europa desesperitualitzada, dominada per l’ego i pel soroll, i proposa la música, el ball col·lectiu i el contacte amb la natura com a vies d’accés a una nova manera de viure dins de la ferida oberta, que no es troba en l’herència il·lustrada de la nostra societat, sinó en l’experiència física i en la crisi personal. La rave al desert apareix com un espai de comunitat i resistència davant l’individualisme, un territori on els cossos es fonen en una energia comuna que desafia jerarquies i normes. La buidor i la duresa de l’horitzó funcionen perfectament com a metàfora d’un present en què la manca de rumb i la incertesa del futur obliguen a enfrontar el present del dolor (de la pèrdua de persones estimades) i a cercar un sentit més enllà de les ingènues seguretats de la societat actual.

En aquesta fusió d’electrònica i paisatge, de tecnologia i naturalesa, Sirat encarna moltes contradiccions del nostre temps. Vivim envoltats d’estímuls i promeses de progrés, però continuem necessitats de silenci, de ritual, de connectar-nos els uns amb els altres, encara que sigui amb la supuració de la ferida. La música i la imatge encarnen un viatge iniciàtic que es converteix en un ritual que ens convida a deixar enrere les contradiccions, els fracassos, el simulacre de la vida, per retrobar la vulnerabilitat i acceptar el destí que cadascú tria o li toca, per molt dur que sigui. Amb Sirat, Laxe transforma el cinema en una experiència sensorial, física, però que no està mancada d’ètica i que interpel·la l’espectador que es troba en un món saturat d’artificialitat, amb una gran festa dionisíaca amb alguna píndola apol·línia, la d’una rave al desert que no és res més que un pont que connecta l’infern amb el paradís.