Sitges celebra l'aposta radical de Leos Carax
SITGESUna de les decisions més encertades de l'actual equip de programadors del Festival de Sitges és l'aposta decidida i ferma per un fantàstic d'ampli espectre, obert i sense manies. Sitges no ha parat d'estirar durant els últims anys la definició del gènere fins al límit, parant més atenció al talent i el geni que al cànon establert. En el Sitges dels anys 80, Holy motors , el nou film de Leos Carax, no hauria trobat fàcil encaix en el programa, però avui dia la seva presència té tot el sentit i connecta de meravella amb l'esperit heterodox d'aquest Sitges mutant del 2012.
L' enfant terrible del cinema francès dels 80 torna 13 anys després de Pola X amb una aposta tan radical com estimulant. Holy motors segueix Monsieur Oscar (Dennis Lavant) durant una jornada en què una limusina el passeja per París mentre ell es transforma en personatges tan diferents com una vella pidolaire, un model de captura de moviment per a 3D, una criatura grotesca i amoral que rapta una model (Eva Mendes) i així fins a nou encarnacions d'una disparitat que costa creure. Holy motors s'escapa de la definició de qualsevol gènere i, alhora, els inclou tots: el musical, la comèdia, la ciència-ficció, l'acció, el drama costumista... En el viatge de Carax també hi ha implícita un reflexió melancòlica sobre l'estat actual del cinema i un diàleg que, per vacunar-se contra les possibles interpretacions, resumeix les intencions de l'autor: "Per què ho continua fent?", pregunta Michel Piccoli al protagonista, i Lavant contesta: "Per la bellesa del gest".
Insensibles al dolor
Però abans del ball de màscares de Leos Carax, Sitges es va despertar amb el thriller de terror Insensibles , una producció catalana dirigida pel debutant Juan Carlos Medina amb guió de Luiso Berdejo -guionista [REC] i director de L'altra filla - que arriba al festival després d'una première internacional a Toronto i de guanyar el Méliès de Plata al Festival d'Estrasburg fa una setmana.
El film explica el cas d'uns nens d'un poble dels Pirineus que a principis dels anys 30 perden la capacitat d'experimentar el dolor. Tancats en una institució, els nens són objecte d'experiments i es veuen arrossegats pel corrent de la història quan esclata la Guerra Civil. Però el conflicte bèl·lic només és el teló de fons d'una història que pot recordar El espinazo del diablo i, fins i tot, Pa negre en l'apropiació de l'imaginari de la guerra i la postguerra dins del context d'un conte de terror gòtic sobre la pèrdua de la innocència i els monstres que crea l'home, però sense el geni de Del Toro o Villaronga. És una llàstima que el tercer acte no arribi abans, perquè llavors sí que Medina imprimeix una pulsió de mort i fascinació a la història.
En una jornada que, en sintonia amb Holy motors , estaria marcada per l'eclecticisme, Sitges també va gaudir de l'espectacular 3D de Flying swords of Dragon Gate de la llegenda del cinema de les arts marcials Tsui Hark, tota una institució a Sitges. El mestre del wuxia adapta lliurement un clàssic del gènere - Dragon Gate Inn de King Hu- en el primer film rodat en Imax 3D a la Xina, un fastuós recital de coreografies ingràvides d'acció en què les tres dimensions no paren d'engrandir la vistositat de l'espectacle.
I en un registre totalment oposat, també es va projectar ahir un dels últims fenòmens de Sundance. Compliance explora la capacitat de l'home de sotmetre's a l'autoritat dels altres a partir d'un cas real en què un home, fent-se passar per policia, truca a un restaurant de menjar ràpid i convenç l'encarregada perquè retingui i escorcolli una de les treballadores. I això només és el principi. Tensa i versemblant, la pel·lícula crea un veritable desassosec en l'espectador, però potser es podria haver explicat en 60 minuts.
Coscarelli, premi i bogeria
El festival va lliurar ahir la Màquina del Temps a un dels autors més característics del terror de sèrie B dels 80, Don Coscarelli. Però Coscarelli, que va recordar que precisament a Espanya va tenir el seu primer èxit internacional amb Phantasma , no es va limitar a exercir de vella glòria. Sota el braç portava John dies at the end , un retorn al gènere del terror per la via de la comèdia absolutament desmadrada, protagonitzat per dos nois a qui una droga transforma en mèdiums interdimensionals. A mig camí entre Les boges aventures de Bill i Ted i Els caçafantasmes , el film és una bogeria en tota regla, i aporta una frescor al gènere que va ser celebrat pel públic de Sitges.