Els sopars dels burgesos produeixen monstres

SalzburgUn grapat de personatges de bona societat assisteixen, després d’una representació operística, a un sopar a casa dels Nobile. Per motius inexplicables, cap d’ells serà capaç d’abandonar l’habitació on són, tot i que les portes estan obertes. Comença una espiral de degradació, on totes les màscares cauen sense miraments, fins a un alliberament més il·lusori que real. Aquesta és l’estructura argumental d’un dels grans films de l’etapa mexicana de Luis Buñuel, El ángel exterminador (1962), una pel·lícula que fascina des de fa anys Thomas Adès, que acaba d’estrenar amb èxit al Festival de Salzburg la seva adaptació operística. Coincidències de la vida, un dels grans mestres de Broadway, Stephen Sondheim, també treballa sobre el mateix tema.

A 45 anys, el compositor britànic és una de les veus més estimulants del panorama actual, una posició que la seva tercera òpera confirma amb escreix. Si les estructures repetitives d’alguns passatges subratllen l’absurditat de moltes situacions, l’estil d’Adès sovint funciona com a prisma distorsionador de múltiples referències cohesionades per la seva personalitat sonora. A The exterminating angel l’autor incorpora recursos com les campanes que retrotrauen rituals eterns i immutables, els tambors associats a la Calanda del cineasta o el so irreal de les ones Martenot com a encarnació del misteriós àngel que plana sobre els personatges. L’obra guanya força durant el seu transcurs, fins a un tercer acte inquietant malgrat els oasis lírics que hi situa Adès.

Autor del llibret, Tom Cairns signa també una posada en escena ben eficaç, mentre que el mateix Adès des del fossat garanteix el rigor de la lectura musical. L’ampli repartiment reuneix diferents generacions de cantants, començant pels incombustibles Anne Sofie von Otter, Thomas Allen i John Tomlinson, si bé, amb una escriptura vocal que tendeix cap a l’agut de forma no sempre còmoda, va ser més que remarcable la facilitat d’Audrey Luna per caminar per l’estratosfera.

Orientalisme ‘kitsch’

Entre les òperes estrenades a Salzburg, Die Liebe der Danae ( L’amor de Danae ), de Strauss, té una de les històries més singulars. La première prevista l’agost del 1944 es va quedar en assaig general quan Hitler va decretar l’estat de guerra total. L’estrena oficial no arribaria fins al 1952, ja mort el compositor, i des de llavors l’obra només s’ha representat al festival el 2002, reflex de la seva posició marginal al repertori.

La trama combina dos mites: el de Dànae seduïda per Júpiter en forma de pluja d’or i el del rei Mides, amb la protagonista que tria al final l’amor sincer d’un mortal de nou pobre per sobre del déu. La partitura, compendi de l’Strauss operístic, conté passatges de gran bellesa, però també pàgines amb més ofici que inspiració. Les febleses van quedar del tot oblidades, perquè pocs cops haurà sonat aquesta música de manera tan captivadora com en mans de Franz Welser-Möst i una Filharmònica de Viena gloriosa.

El director austríac va signar una lectura àgil, que recreava sense narcisismes el tornassolat món sonor de Strauss. Krassimira Stoyanova va ser una Dànae de tons platejats i aguts puríssims, mentre Tomasz Konieczny (Júpiter) i Gerhard Siegel (Mides) van afrontar amb coratge parts compromeses.

Nom habitual a Salzburg, Alvis Hermanis hi alterna èxits i fracassos. Die Liebe der Danae pertany a la segona categoria, ja que el director d’escena letó converteix l’òpera en un revival de Kismet, amb un orientalisme kitsch farcit de turbants gegantins, ballarines daurades fugides d’un anunci de cava i, fins i tot, animals (un elefant gegantí de mentida i un ase de veritat).

Què seria de Salzburg sense el glamur? L’encarna la reina indiscutible del festival, Anna Netrebko, protagonista d’una versió en concert de Manon Lescaut, de Puccini, on va lluir un espectacular vestit guarnit amb 35.000 cristalls de Swarovski. La soprano va demostrar estar en un moment pletòric, amb una veu que ha guanyat presència al centre i al greu sense perdre fermesa en l’agut, que li permet encarnar amb intensitat totes les facetes de l’heroïna pucciniana.

L’any vinent, ‘Aida’

Marco Armiliato va dirigir amb eficiència, amb un sòlid equip de secundaris (com el perfecte Geronte de Carlos Chausson), però també amb una torna: el Des Grieux de Yusif Eyvazov, marit de Netrebko. La veu no és negligible, però el cantant està a anys llum de la diva. Tots dos tornaran l’any vinent a Salzburg amb un projecte llaminer: Aida, sota la batuta de Riccardo Muti.