L’amor ‘geek’, segons Spike Jonze

¿Somien els ordinadors en la relació sentimental perfecta? Her, la nova pel·lícula de l’incorregible Spike Jonze (Estats Units, 1969), potser no ens dóna la resposta a aquesta pregunta capciosa -parafràsi del títol de l’obra de l’escriptor Philip K. Dick Els androides somien xais elèctrics?, 1968-, però sí que ens mostra que, en el futur, les computadores ens seduiran fins a enamorar-nos. És la gran fita geek per excel·lència, una idea que ni tan sols va poder imaginar Steve Jobs, i també del que ens parla aquesta pel·lícula, en què Joaquin Phoenix interpreta el Theodore, un home sensible i romàntic que es deixa captivar per l’encisadora veu de Scarlett Johansson, el seu nou ordinador i també nou amor -platònic?

5 NOMINACIONS

Her s’ha convertit en la gran sorpresa en la carrera dels Oscars de Hollywood (ha aconseguit fins a cinc nominacions), però Jonze sembla aliè a les càbales de la premsa sobre els premis de l’Acadèmia. Relaxat i molt simpàtic, el cineasta ha visitat Madrid aquesta setmana per presentar el seu últim treball, i ha demostrat -amb un gran somriure, això sí- que no té gaires ganes de reflexionar entorn de les nombroses preguntes que planteja la pel·lícula. “El que m’interessava era posar en escena una relació, escriure sobre dos personatges que intenten connectar. No vaig pensar gaire en altres pel·lícules del gènere”, va dir després que li preguntessin si amb Her volia transformar el cinema de robots.

Jonze, de fet, ja va irrompre en aquest subgènere amb I’m here (2010), un curt sobre dos robots vintage que s’enamoren, però amb el seu nou llargmetratge va més enllà a l’hora de parlar de l’estranya relació de l’home amb la tecnologia. Amb tot, el film tampoc és una indagació sobre el vincle entre tècnica i soledat: “Abans de la tecnologia ja existia la solitud; no crec que sigui la causa o el remei per combatre-la, només és una manera per evitar la intimitat entre les persones”.

¿Però hem de veure llavors Her com una sàtira del nostre temps? “Crec que la pel·lícula no és cap sàtira”, contesta Jonze, i torna a parlar del film com d’una innocent pel·lícula d’amor: “De fet, per mi parla d’emocions, d’una relació i de com aquesta relació avança i els perills i desacords que ens podem trobar en el camí. La Samantha, l’ordinador, pot fer moltes coses que els humans no podem fer, com ara connectar amb moltes persones al mateix temps, i això li dóna un punt còmic a la història, però quan estava escrivint només volia ser fidel a la realitat d’una relació romàntica. Perquè encara que en la vida real la teva parella no tingui, per exemple, sis-cents amants, sí que pot espantar-te el fet de que creixi sense tu al seu costat.”

DIÀLEG DE VEUS I ROSTRES

Sens dubte, un dels encerts del llargmetratge romàntic de Jonze és el seu treball amb els actors i el diàleg que s’estableix entre la veu de Johansson i el rostre de Phoenix. Per això sobta que l’Acadèmia no hagi tingut en compte les actuacions d’aquestes dues estrelles. A Jonze, però, no li importa: “No sé què respondre al fet que no estiguin nominats. Jo estic molt agraït pel que han fet a la pel·lícula, per tota la seva entrega”.

Potser sembla una resposta mandrosa, però el director de films com Allà on viuen els monstres (2009) només té elogis quan parla dels seus actors: “Treballar amb el Joaquin és un repte! No puc imaginar-me cap altre persona en el paper del Theodore. Li pots veure el cor a la cara, perquè no fingeix estar enamorat sinó que ho està. Ho pots veure en els seus ulls, el seu somriure, en la seva pena”.

D’altra banda, molts crítics han aplaudit l’actuació de Johansson en el paper del robot Samantha, però no se sap gaire que va incorporar-se al film quan ja estava quasi acabat per reemplaçar l’actriu Samantha Morton. Quines van ser les raons d’aquest canvi? “No vull entrar en detalls sobre això, perquè crec que les dues són fantàstiques. Samantha Morton va treballar durant tot el rodatge i ella era la veu que el Joaquin escoltava en quasi totes les escenes. Ella també hi és, a la pel·lícula”.

¿Amb un disseny de producció exquisit i retrofuturista -“Ens vam inspirar en l’estil dels anys 20 i ho vam modernitzar”, explica Jonze- i una banda sonora etèria signada pels indies Arcade Fire, és finalment Her el Love story de la generació hipster? Jonze no troba resposta a aquesta pregunta, però el que sí que sap és que al sistema operatiu dels mòbils iPhone, anomenat Siri, ja li ha sortit una nova rival més cool i sexi. “A Siri no li agrada gens la Samantha!”, bromeja el cineasta. I adverteix, orgullós: “De fet, Siri té moltes raons per sentir-se intimidada per la Samantha”.