"Ara que la mare és morta ja puc dir que és una obra autobiogràfica"

BarcelonaLa dramaturga nord-americana Paula Vogel (Providence, Rhode Island, 1951) ha arribat aquest dimarts a la Sala Beckett amb pizza per a tothom. "Els artistes han de menjar. Durant molt de temps vaig ser una dramaturga famolenca i vaig estar per sota del llindar de la pobresa. Per crear bé, has de tenir la panxa plena", afirma Vogel. Autora consagrada i fortament bolcada en visibilitzar les esquerdes de la societat, l'artista visita Barcelona amb motiu de l'estrena d'una de les seves obres més punyents i celebrades, Com vaig aprendre a conduir. En la versió catalana, l'espectacle està dirigit per Marilia Samper i protagonitzat per Ivan Benet i Mireia Aixalà. Es representarà del 28 de gener a l'1 de març.

Des que havia llegit Lolita de Nabokov en la seva joventut, a Vogel la perseguia la idea d'escriure una obra de teatre amb la mirada d'una nena que pateix abusos d'un adult. A l'espectacle, la protagonista és una adolescent amb el sobrenom familiar de Coseta a qui el seu oncle manipula per aprofitar-se'n sexualment. "Sabia que el context en què passa la història havien de ser les lliçons per aprendre a conduir, perquè tots les seguim durant l'adolescència, que és una etapa en què estem madurant sexualment. D'una banda, estem aprenent normes de conducta molt clares, i de l'altra, les coses poden ser molt confuses i les normes es transgredeixen constantment", explica Vogel.

L'espectacle, estrenat el 1997 amb Mary-Louise Parker i David Morse com a protagonistes, va valdre-li el premi Pulitzer i va ser un d'aquells èxits inesperats que consoliden un artista. "La vaig escriure en dues setmanes, pensant que ningú la voldria produir. Abans d'estrenar estava convençuda que la gent em tiraria pedres, sobretot per com retrato el pedòfil. Volia mostrar-ne la complexitat", diu Vogel. El 2022 va reestrenar-se al Manhattan Theatre Club de Nova York, dins del circuit de Broadway, i li va valdre una nominació als premis Tony.

Una dramaturga d'autoficció

Amb aquella nova versió, Vogel també va canviar la seva manera de presentar l'obra. "Quan la vaig escriure vaig prometre que protegiria els membres de la meva família. Però ara que la meva mare és morta, puc dir que és una obra autobiogràfica. Vaig marxar de casa molt jove arran de la meva sexualitat, i quan li vaig dir a aquell home que no el volia veure mai més es va matar bevent alcohol", relata la dramaturga. De fet, aquesta no és la primera vegada que escriu sobre experiències viscudes. Amb El vals de Baltimore (1992) –del qual es farà una lectura dramatitzada a la Beckett el 31 de gener– va explorar la pèrdua del seu germà per culpa de la sida i amb Indecent (2017) va abordar, entre altres qüestions, l'homofòbia.

"No estava preparada per a l'impacte que va tenir Com vaig aprendre a conduir, malgrat que ja tenia 45 anys. En la primera estrena vaig fer desenes d'entrevistes en què els periodistes intentaven que admetés que era autobiogràfica. És una pregunta injusta. No s'ho plantegen quan es tracta d'obres de Tennessee Williams, o d'Arthur Miller, o de Sergi Belbel o de Josep Maria Miró. Els grans escriptors parlen de les seves vides, però als homes se'ls hi permet sense qüestionar-los", reflexiona la dramaturga, que celebra el canvi de mirada social sobre els abusos –"Ara se'n parla, ja no és un secret", diu–, però alhora alerta d'un present fosc i ple de retrocessos. "Als EUA estem passant per un moment molt reaccionari en què tot es torna a encobrir. Les meves obres les estan prohibint", lamenta.

Davant d'aquest panorama, i amb 74 anys fets i drets, Vogel té molt clar què vol fer la resta de la seva vida. "Què em queden, 10 anys, si fa no fa? Vull obrir un centre d'escriptura a Wellfleet, a Massachusetts. És el poble on visc, un lloc preciós i progressista –explica la dramaturga–. M'agradaria que fos un espai de trobada entre escriptors, especialment joves, perquè convisquin i creïn des del cor. Estem buscant finançament, però si ho aconseguim em donarà uns 10 últims anys molt feliços".