El 'pas à deux' sobre aigua de Dimitris Papaioannou

Diu Dimitris Papaioannou que no vol imposar cap lectura al públic. I és ben cert, com es va veure en les seves anteriors visites al Festival Grec amb The great tramer (2017) i Tranverse orietation (2021) i ara ratifica aquest Ink. Espectacles que es defineixen en el si de cada espectador a partir d’una proposta rica en sensacions i imatges de lliure interpretació.

I és que Papaioannou excel·leix com a creador d’imatges que elabora amb precisió com si l’escena fos una tela i que tot sovint es relacionen amb la història de la pintura. No brilla tant en la construcció dramatúrgica dels espectacles en què també firma la concepció, direcció, decorats, vestuari i il·luminació. A Ink és també coprotagonista d’una mena de pas à deux visual sobre l’aigua en què la llum és, com sempre, la gran protagonista. Perquè la forma és llum i la imatge és llum.

A Ink la llum és com el títol: fosca com la tinta. Fosca fins al punt de fer difícil de distingir el pop que neda en el mar imaginari creat per l’artista grec i que acabarà sacsejat contra el terra, com es feia abans contra una roca per obrir-li la carn abans de bullir-lo. Un mar, o millor dit, un llac on salten els peixos i acotat per alts penya-segats de plàstics negres que oscil·len sota la percussió d’una màniga d’aigua. Molta aigua en temps de sequera. L’aigua i la llum dibuixen formes dinàmiques com si fóssim a les fonts de Montjuïc. Papaioannou és el manipulador de tot plegat, i l’únic habitant del territori vestit de negre fins que de sota el linòleum sorgeix una forma humana nua com un bebè. L’home vestit i de moviment coordinat enfront del moviment elèctric i desconcertat de l’home nu. S’estableix, doncs, un joc de relació de poder, però també de fascinació que articula les seqüències en poderoses imatges, sobretot de l'home nu. A la fi, com en els espectacles precedents, un fort aplaudiment i bona part del públic dreta i entregada a la proposta.