'Gegant', un esplèndid apunt biogràfic amb venjança

L’inacabable conflicte entre Israel i Palestina és una qüestió espinosa en què són pocs els que diuen el que pensen, com és palès actualment entre els pròcers europeus, llevat de Pedro Sánchez, incapaços no ja d’influir sinó ni tan sols de condemnar el genocidi que el govern de l’extremista Netanyahu practica a Gaza i Cisjordània. Silencis mortals entre el desig de pau impossible i la sang dels milers de palestins assassinats. Com bé saben, qualsevol crítica, aquesta també, a les accions del govern israelià és considerada pel sionisme internacional com un acte d'antisemitisme.

És ben cert que l'antisemitisme treu la banya a l'Europa on grimpa l'extrema dreta, com assenyala l’autor jueu d’aquesta interessant obra, el britànic Mark Rosenblatt. Gegant és una obra concebuda com un apunt biogràfic de l'escriptor Roald Dahl i del seu presumpte antisemitisme en la qual Josep Maria Pou fa bo el títol. És un gegant de la interpretació. No sabem com era Roald Dahl (1916-1990), però sabem com és el Roald Dahl de Pou segons el text de Rosenblatt que ha fet seu. Quina composició! I sí, Dahl és capritxós, inquisidor, desagradable, superb, intel·ligent i dialèctic. I antisemita, tot i que ell digués que era antiisraelià.

Rosenblatt aixeca una obra basada en fets reals i a partir de l'enrenou que va provocar la crítica literària que Dahl va fer el 1982 d’un llibre il·lustrat sobre la Guerra del Líban de l'escriptor de Newsweek Tony Clifton. Aquell escrit provoca la condemna i el possible xantatge del món jueu i alerta l'editorial d’un dels autors més venuts del moment sobre el perjudici econòmic que tot plegat podia comportar. L’editor europeu, Tom Maschler, busca la manera que Dahl, sense rectificar-ne l'opinió, creï un espai d’amabilitat, però l'editora nord-americana, Jessie Stone, que acaba d’arribar i que també és jueva, vol unes disculpes públiques. El conflicte està servit. Al llarg de poc més d’un àpat a la casa en construcció de Dahl s’oposen la seva intransigència en la denúncia dels crims de l'exèrcit israelià amb la mediació de Tom Maschler i la dura crítica de Stone amb què es clou el sensacional primer acte.

Dalh va morir sense rectificar. Els seus hereus ho farien anys més tard. Però és que més enllà que Dahl es passés algun poble quan va acusar els jueus de covards i va desitjar la desaparició d’Israel, el cert és que bona part de la seva crítica, el silenci dels habitants d’Israel, té una actualitat tremebunda. O és que no som davant un genocidi horrible? Mark Rosenblatt, l’autor de Gegant, vol despullar l’antisemitisme de Dahl obviant la sang vessada. I el final n’és un exemple palmari. Una petita gran venjança. Teló.

Anem a veure la funció perquè l’obra ho val i perquè en el recorregut fins a la condemna hi ha moments de gran teatre. El segon acte, en el qual se’ns acosta l’escriptor a través de la seva amant, el jardiner, la criada i l'amic Tom, es fa un xic feixuc, però sortosament hi és Josep Maria Pou, molt ben acompanyat per una captivadora Clàudia Benito que creix en cada paper, per un immens Pep Planas i per una molt eficaç Victòria Pagès sota la sempre exquisida direcció de Josep Maria Mestres. Val la pena que vagin al Romea.