Lluís Homar s'imposa al gran inquisidor

BarcelonaL'interès per la fe i l'espiritualitat han acompanyat sovint l'actor Lluís Homar, però des de fa temps n'ha fet també una manera d'entendre l'ofici. Aquesta passió va trobar el company perfecte abans de la pandèmia, quan va coincidir amb el músic Emili Brugalla i junts van aixecar el recital Alma y palabra, que fusionava la poesia de San Juan de la Cruz amb les obres de Frederic Mompou. Allà va néixer una forma diferent d'entendre l'escena, el text i la música que ara repliquen amb uns altres protagonistes: el capítol "El gran inquisidor" d'Els germans Karamàzov de Dostoievski i les obres espirituals de Bach i Messiaen. El resultat és un espectacle amb Homar a la paraula i Brugalla al piano juntament amb Vesko Stambolov, amb qui comparteix duo. A cavall entre el concert i el recital, els creadors defineixen aquesta obra com un acte sacramental. Sota el títol Bach-Dostoievski-Messiaen, la peça s'estrena aquest diumenge a l'Auditori de Girona dins del festival Temporada Alta.

Considerat una obra mestra de la literatura clàssica, aquest capítol explica la trobada entre un gran inquisidor i Jesucrist a Sevilla al segle XVI. El primer ha empresonat el segon i li etziba una defensa aferrissada de l'Església catòlica, argumentant que la gent del poble no sap què fer amb la seva llibertat. "Dostoievski fa una denúncia descarada cap a l'Església catòlica romana. Des del cristianisme ortodox, posa en evidència què ha fet l'Església d'allò que ens va llegar Jesucrist", assenyala Homar. Ell dona veu a l'inquisidor, que està associat al dimoni i s'enfronta al poder celestial, però Jesús no diu res. "A l'escenari, el poder celestial està representat per les obres de Bach i Messiaen. El repte serà veure com reacciona el públic davant d'aquesta conjunció entre música i text", explica Brugalla.

Trobar l'equilibri entre música i text

El repertori de la peça inclou l'Amen de la création i l'Amen du désir, de Messiaen, i cantates de Bach en les versions de György Kurtág per a dos pianos. "Són obres molt religioses, algunes pensades originàriament per a orgue. Ens semblava fabulós poder-les lligar amb el text, perquè és una música difícil de poder tocar sola", destaca el pianista. La voluntat dels intèrprets ha estat, sobretot, de trobar l'equilibri entre totes dues formes artístiques. "Hem intentat que hi hagi un 50% de música i un 50% de text sense que es trepitgin", subratlla Homar, i Brugalla afegeix que "els materials es parlen els uns als altres sense que s'imposi cap teatralitat ni protocol d'un concert".

Com rebrà el públic un text pensat i escrit en una època tan allunyada de l'actual? Segons Brugalla, a l'obra de Dostoievski hi ha més similituds amb el present de les que, d'entrada, ens poden semblar. "Parla de les constants de la societat humana i de què passa entre el poder i la llibertat. Diu que es fa creure a la gent que és lliure, quan no ho és. Al text hi ressonen idees que ens recorden tirans actuals, no cal dir noms", assenyala el músic. Per tot plegat, Homar defensa que l'esperança i la fe són bons antídots contra el desencantament del món d'avui. "És important que hi hagi espais de llum —diu l'actor—. Enmig del sense sentit, i de la mà de grans mestres, aquesta és la nostra petita contribució a intentar que tot plegat vagi millor".