Marta Ribera: "La meva gran pena és no poder treballar mai a casa meva"

BarcelonaMarta Ribera (Girona, 1971) ha encarnat grans personatges femenins del teatre musical al costat de directors com Nigel West, Antonio Banderas i Ricard Reguant. Gran part de la seva carrera professional ha passat per Madrid, però fa temps que l'actriu té ganes de tornar a treballar a Catalunya, on viu des de fa uns anys. Ara ho farà amb Glorious!, una comèdia dirigida per Paco Mir sobre la història de Florence Foster Jenkins (1868-1944), una dona que, malgrat no saber cantar, va omplir teatres a Nova York. Ribera la interpreta al costat de Ramon Gener i Santi Millán, en un espectacle que s'estrena el 13 de novembre al Teatre Poliorama de Barcelona.

Com t’has preparat per interpretar aquesta dona que no canta bé?

— Venia de fer Gypsy, que no té res a veure amb la tessitura vocal ni la manera de cantar que faré ara. Vaig acabar el 22 de maig, vaig estar tot l’estiu reposant la veu i després vaig començar a fer classes de cant de nou, però només per buscar la veu de cap, per tornar-me a posar en forma vocalment. A l’hora d’agafar les cançons, el millor és no pensar gaire. Procuro deixar-me endur i escoltar molt el personatge.

Com has connectat amb la Florence?

— Des de la humanitat d’una dona normal, intentant donar-li molta riquesa i no tecnificant la interpretació. La Florence va ser una gran lluitadora, una dona que es va enfrontar a la vida malgrat tots els problemes per dedicar-se al que realment la feia feliç. Més que buscar l’èxit, ella buscava sentir-se realitzada. En això connectem bastant, perquè jo no m’he plantejat mai ser famosa ni arribar enlloc. Ella s’ho agafa tot des de la innocència, des de l’alegria que li dona treballar. I a mi, el que em fa feliç, són aquelles dues hores i mitja o tres que dura la funció. Tot el que té a veure amb aquesta professió em crea molta ansietat. Sovint hi ha més realitat a sobre l’escenari que no pas a tot el que hi ha al darrere.

És una feina que requereix molta disciplina. Com hi convius?

— La disciplina, en tots els àmbits de la vida, és molt necessària. En teatre musical, hi ha els que no el valoren gens i els que realment saben què significa tenir una o dues funcions cada dia cantant, ballant, interpretant. Som atletes d’elit. L’exigència és màxima. Ens hem de cuidar la veu i mentalment hem d’estar molt predisposats.

Gran part de la teva carrera professional l'has feta a Madrid. Hi ha un moment que prens la decisió de marxar?

— En realitat no. Vaig marxar a Madrid perquè tenia la gira de West Side Story. Vaig ser-hi vuit mesos, i aleshores em va sortir l’oportunitat de fer el càsting de Grease. Em van agafar, i després em va sortir feina a Jekyll & Hyde. Tot va anar rodat. Des de petita he ballat i cantat, però tampoc em volia dedicar al teatre musical. Vaig estudiar a l’escola d’hostaleria de Girona, a casa meva no volien que em dediqués al teatre. Però un dia el meu germà va venir a casa amb un retall d’un diari que deia que s’obria l’escola Memory, del Ricard Reguant i l’Àngels Gonyalons. Ell em va pagar la matrícula, i m’hi vaig apuntar.

Des d'aleshores, has treballat en els principals musicals de l’estat espanyol. Et sents prou reconeguda?

— Soc de Girona, i la meva gran pena és no poder treballar mai a casa meva. Sempre estic de gira, i això és esgotador. Porto més de 30 anys fent teatre musical, un gènere que requereix les tres disciplines al màxim nivell. No està prou valorat, fins i tot dins de la mateixa professió. Ara mateix, Glorious! és una comèdia, però jo haig de seguir cuidant-me la veu per cantar. Els meus companys de repartiment, no. Això és esgotador mentalment. Estic desitjant fer una obra de teatre, o una sèrie, on no hagi de cantar. M’ho mereixo, igual que jo i tots els companys que ens dediquem al teatre musical mereixem que se’ns reconegui també com a actors. Jo no em considero cantant, em considero intèrpret.

Emocionalment, el més dur d'aquest ofici és el fet d’estar lluny de la família?

— Estar lluny de casa i de la família, sí. Vaig estar vint anys treballant a Madrid. Molts Nadals me’ls passava sola, perquè només hi havia un avió que sortia de Madrid i anava cap a Barcelona. M’he sentit molt sola, sobretot de molt joveneta. M’he perdut molta vida familiar que ja no tornarà. Ara he estat a Màlaga dos anys seguits amb la meva filla a 1.200 quilòmetres. Vaig fer Chicago sis mesos després d’haver parit la nena i d’una operació de tiroides. Mentalment és molt dur. Tothom es pensa que estic triomfant, però què és triomfar? Sortir a la tele amb l’Antonio Banderas? Fer un musical posant cara de ser la persona més feliç del món? Després potser te’n vas a casa i et poses a plorar perquè estàs sola, cansada, perquè ho trobes a faltar tot.

Estàs decebuda amb la professió?

— Soc una persona molt innocent, i això és el que més problemes m’ha portat a la vida. He interpretat personatges femenins del teatre musical molt importants, i això no sé si és una sort o una desgràcia. Molta gent es pensa que m’han regalat les coses. A l’obra, hi ha un moment en què la Florence diu: “Quan sento un aplaudiment, hauria de pensar que per cada idiota que riu hi ha mil amants de la música desitjant abraçar-me”. Em sap molt greu dir-ho, però a vegades et poden fer molt de mal.

Potser no vas decidir marxar a Madrid, però, en canvi, fa pocs anys sí que vas decidir venir de nou a Catalunya i instal·lar-te a Girona. Què et va fer tornar?

— La meva família és molt catalana, i em retreia que sempre estigués a Madrid. Jo els deia que ja volia venir a Catalunya, però que no confien en mi. No m’agafen per a res. Jo vaig on em donen feina, però soc més catalana i gironina que ningú. Tothom a Madrid ho sap. Em vaig separar i em sentia molt sola a Madrid, treballant amb la nena, havia de marxar de gira… No podia viure sense la família. Després de la covid ja em vaig quedar definitivament a Girona. He trucat a moltes portes per treballar a Catalunya, he enviat currículums aquí i allà, però no he obtingut resposta. Vaig venir de gira amb Company i després el Toni Albadalejo [productor d'Anexa] va confiar en mi per a The party. Però aquí no em coneix ningú, siguem realistes. Soc una treballadora que porta més de 30 anys caminant pels teatres d’Espanya, però no omplo un teatre ni tinc un nom. No surto a la tele ni soc famosa.